ENTREVISTA AMB L'ACTIVISTA I ESCRIPTOR BELGA

Col·laborar, o no, amb els nazis

Jeroen Olyslaegers, l'avi i tieta àvia del qual van ser col·laboracionistes a la Bèlgica ocupada, rescata a 'Voluntat' l'ambigüitat moral d'aquella societat

zentauroepp44369085 barcelona  18 de julio de 2018   entrevista al escritor belg180718194421

zentauroepp44369085 barcelona 18 de julio de 2018 entrevista al escritor belg180718194421 / RICARD FADRIQUE

5
Es llegeix en minuts
Anna Abella
Anna Abella

Periodista cultural

Especialista en art i llibres, en particular en novel·la negra, còmic i memòria històrica

Ubicada/t a Barcelona

ver +

Quan l’escriptor belga Jeroen Olyslaegers (Anvers, 1967) surt a la finestra del seu estudi al carrer Kruik de la seva ciutat natal i mira cap a la casa del número 8 no pot evitar pensar el que va passar allà el 1941: durant un pogrom al barri jueu, ordenat pels ocupants nazis, quan un policia va trucar a la porta, el jueu que els va obrir es va tallar el coll al seu davant; a l’interior hi van trobar tota la seva família; s’havien suïcidat per evitar ser deportats. D’aquests fets, que inclou a la seva novel·la ‘Voluntat’ (Seix Barral / Amsterdam), es va assabentar casualment aquest també activista, filòleg i autor de teatre gràcies a l’informe que va escriure el mateix agent que va ser testimoni de primera mà d’aquella batuda en què va participar.   

Aquell “document excepcional” va caure en mans d’Olyslaegers en una xerrada amb historiadors. La història, amb la que ha guanyat diversos premis al seu país i a Holanda, va venir a buscar-lo, confessa. “La meva mare em va trucar mentre mirava per la finestra el número 8 i li vaig explicar que escriuria sobre això. I em va dir: ‘Mira cap a la casa de l’altre costat del carrer’. I vaig recordar que de nen allà hi vivia un familiar. ‘És veritat’, em va confirmar. ‘Era la germana de la teva àvia, que havia treballat de criada per a la família jueva que vivia allà. Quan els van deportar, ella es va quedar a viure allà i va ser amant d’un oficial de les SS’”. L’autor, confessa, no s’ha atrevit a visitar els seus veïns. 

El reflex de la seva tieta àvia, que després de la guerra “va tenir una aventura amb un oficial polonès”, a la novel·la l’encarna Emma, el nebot del qual és el protagonista de ‘Voluntat’, Willfried Wils, un jove de 20 anys, policia d’Anvers durant la segona guerra mundial, que permet Olyslaegers parlar “d’ambigüitat moral i de col·laboracionisme i burocràcia en una ciutat ocupada pels nazis”. “M’interessava veure què passa quan un alcalde, un cos policial, un estat... es desvien i fan coses terribles”. 

Soldats alemanys a la Bèlgica ocupada, el 1940 / ARXIU

Per tot això indaga en la mateixa història familiar, ja que a més de la seva tieta àvia, també el seu avi va ser un col·laboracionista. “El problemàtic no és distingir el bo del dolent, perquè només els psicòpates no són capaços de fer-ho –reflexiona l’escriptor–. Tots sabem molt bé què està bé i què està malament, el difícil és passar de la teoria a la pràctica. Prendre una decisió, fer alguna cosa per no perdre la feina, per protegir algú, per no voler buscar-se problemes... per això fem les coses. Aquí no hi ha cap gran heroi ni un gran dolent. Són les circumstàncies les que dicten si cometràs un acte de maldat o un de resistència”. 

El seu avi, explica, va ser “un nacionalista flamenc” que el juny de 1944, al final de l’ocupació, va deixar Bèlgica i va anar a lluitar amb els alemanys contra els aliats. “Després de la guerra, el 1945 –afegeix–, va tornar al mateix temps que els supervivents dels camps nazis, que eren morts vivents, en plena onada de fúria. Va estar dos anys en una presó i va reprendre la seva vida, però es va quedar ancorat el 1947 fins que, amb 90 anys, al veure la minisèrie de Steven Spielberg ‘Germans de sang’, es va adonar que s’havia passat tota la vida en el bàndol equivocat. L’estimo molt, però la novel·la és una venjança contra la seva manera de pensar”. 

Explica Olyslaegers, casat amb la cantant del grup tecno Lords of Acid, Nikkie van Lierop, que “la majoria dels col·laboracionistes no han canviat”. Al contrari, “s’han convençut que el que van fer era moralment correcte i avui són d’extrema dreta”. A la novel·la, i en la realitat, cases, béns i comerços de jueus deportats van passar a mans de nazis i col·laboradors, que no sempre van actuar per idelogia. “Hi havia una barreja d’odi i d’avarícia, però al final el motiu principal era el segon, els diners. L’odi era el que justificava la violència”, assenyala. I després de la guerra, “en la societat belga no hi va haver sentiment de culpabilitat. La gent només tenia ganes de reprendre la seva vida, de tornar a la normalitat”.     

L’ambigüitat la representa Willfried, el protagonista de ‘Voluntat’, jugant amb els dos bàndols, dividit entre el seu mentor pronazi i el seu amic i futur cunyat, que ajuda a ocultar un jueu. “Tots tenim alguna cosa d’esquizofrènics. No som la mateixa persona a casa que a la feina, o amb la família que amb els amics. Ell dialoga amb Angelo, la seva veu interior, la seva veu real, la personalitat més extrema, que en situacions extremes es posa de manifest”.

  

I allà sorgeix la inevitable pregunta: ¿Què hauria fet un en una situació així? “Sens dubte, jo també m’ho he preguntat. La segona guerra mundial planteja gairebé exclusivament aquest dilema. Va obrir la capsa de Pandora de la responsabilitat individual en vista d’aquestes tragèdies i vull que el lector s’hi senti interpel·lat. Avui sembla una pregunta innocent, però estem en una època molt difícil i conflictiva i crec que les generacions venidores ens demanaran comptes a nosaltres i faran un judici moral de perquè no vam fer això, de perquè no ens vam resistir... És molt còmode preguntar-se per la guerra en lloc d’afrontar que avui tenim tants conflictes que afligeixen el món i reptes com el canvi climàtic”, adverteix qui opina que “els europeus encara vivim obsessionats pel segle XX i per la segona guerra mundial”.  

“Avui no sembla que ens adonem que estem en una societat pròspera i rica gairebé al caire de la guerra i l’extinció”

Notícies relacionades

“Creiem que és gairebé impossible entendre com va poder començar, com la gent va poder odiar-se tant. I avui no sembla que ens adonem que estem en una societat pròspera i rica gairebé al caire de la guerra i l’extinció”, lamenta donant curs al seu activisme. “¿Com és que la població del món, d’Europa, no s’ha radicalitzat contra els seus líders, com és que no increpem els polítics pels seus comportaments irresponsables, pel desastre mediambiental, per trair el nostre futur. El barco s’enfonsa i no ens adonem que nosaltres, també”.

La intenció d’Olyslaegers era arribar, amb la seva novel·la, a la generació del seu fill, de 23 anys (“encara no l’ha llegit”, admet). D’aquí que en la ficció el protagonista, ja ancià, se sincera sobre el seu passat en una carta al seu besnet. “En la vida real callaria per sempre i mai miraria els seus dimonis a la cara. Sobreviure a coses terribles i callar és en la naturalesa humana”.I això van fer, recorda, durant anys tants supervivents de l’Holocaust, que com Primo Levi i Imre Kertész, van abocar a les seves obres el conflicte entre explicar-lo o guardar-se’l.