FESTIVAL D'ESTIU DE BARCELONA

Enric Montefusco: "Ens donen una píndola perquè tinguem por"

El músic barceloní, exlíder de Standstill, presenta al Teatre Grec l'EP 'Coros de medianoche' amb la col·laboració d'Albert Pla, Nacho Vegas, el Niño de Elche, Maria Arnal i Los Hermanos Cubero

jgarcia43637545 barcelona 06 06 2018   entrevista con el musico enric montef180724190512

jgarcia43637545 barcelona 06 06 2018 entrevista con el musico enric montef180724190512 / CARLOS MONTANYES

4
Es llegeix en minuts
Jordi Bianciotto
Jordi Bianciotto

Periodista

ver +

Amb el seu segon disc llarg en camí, Enric Montefusco obre un parèntesi amb l’EP ‘Coros de medianoche’: cinc cançons en què prenen la veu cantant Albert Pla, Nacho Vegas, el Niño de Elche, Maria Arnal i Los Hermanos Cubero. Tots ells prendran part en l’única presentació del disc, aquest dimecres al Teatre Grec (22.00 hores).

¿El propòsit d’aquest EP, amb lletres fetes a quatre mans i veus solistes a càrrec dels convidats, era rebaixar el seu ego d’artista?

Aquest n’era un, i un altre que la cançó popular, a la qual he arribat des del hardcore, el punk i el rock, superant prejudicis, té un nucli de valors que estan per sobre de l’autor. Era el moment de fer un pas enrere, de no interpretar les cançons i compartir les lletres.

Obre el disc ‘Toda la fuerza’, una cançó amb aires d’himne de l’apoderament.

La idea és que cadascun de nosaltres, individualment i col·lectivament, tenim molta força i que en som conscients. Estem adormits, tots ho sabem. Ens donen una píndola perquè no tinguem por i no creguem en les nostres possibilitats.

¿Què li interessa del Niño de Elche?

Artísticament té una amplitud de mires enorme, i els collons per portar les seves idees a terme fins a les últimes conseqüències. A part del seu talent com a intèrpret.

Albert Pla canta, i coescriu amb vostè, ‘La casa museo’. ¿Una cançó contra la mitificació de l’artista?

Aquí volia tocar l’absurd de les cases museu, que són un engany, tenen a veure amb la mitomania i amb l’afany de guanyar diners. Jo visc a prop de Port Lligat, que és una flipada, ¿eh?, però posant l’artista allà a dalt t’estan dient que tu ets una altra cosa, que no ets especial com ell. I l’Albert em sembla exemplar per la seva trajectòria. És important que hi hagi gent com ell, que toca temes nuclears de la nostra cultura i que no som capaços de veure, i que ho fa amb capacitat per arribar a qualsevol.

A ‘Tonada negra’, Los Hermanos Cubero imposen la seva recepta de tenebra lírica i veus lluminoses.

En la música popular he trobat una sensació de foscor permanent, que som hereus d’una educació que ens ha trencat, i que necessitem llocs de trobada, com diu aquesta cançó, amb una guitarra que ens doni foc per escalfar-nos.

Maria Arnal canta ‘El baile’. ¿Per què ella?

Té moltes qualitats. A part de tenir una veu excepcional té molt bon gust i sap posar-lo al servei de les coses que valen la pena. És una cançó molt cinematogràfica sobre l’amor, o de la seva absència.

¿Qui són els “romàntics” als quals canta en el disc Nacho Vegas?

Gent com jo o com ell, que lluitem per uns ideals, i caiem i ens tornem a aixecar, i és una espècie de neurosi estranya, no gaire agradable de vegades.

Igual com Vegas, vostè ha anat posant el posicionament polític en primer pla. ¿Han evolucionat en paral·lel?

Això ens ha passat a uns quants. M’he enfrontat als meus monstres tantes vegades i tan de cara que ja puc comprendre els altres, aixecant la mirada i entenent el seu sofriment. I això m’ha portat al pla polític, a intentar entendre la cultura que ens envolta, aquest dolor.

El seu llenguatge està esquitxat per paraules com foscor, engany, dolor, lluita...

Cadascú fa el que pot. A ‘Meridiana’ vaig explicar que vaig créixer en un context en el qual em sentia mort, on no es donava ales al que jo era. I encara em barallo per no estar a l’ombra de coses en què no crec. Mantenir aquesta puresa, entre cometes, en una lluita.

Aquest discurs sintonitza amb el del seu recent llibre ‘Carne de cañón’. Allà recorda escenes que el van marcar, com quan aquell mànager, a la zona VIP d’un festival, li va dir: “Simplifica el teu discurs”.

Per a mi és violent aquest xoc: treballar amb un material tan sensible, les meves cançons, i el fet de vendre-les, o malvendre-les, o ficar-les en un context de producte. Intento preservar-ho, però és difícil.

Es podria pensar que va d’heroi messiànic, de referent moral.

No tracto tant de projectar-me als altres com de donar-me una resposta a mi mateix. Jo no soc exemple de res. El que hi ha en el fons del meu llibre és l’apel·lació d’“escolta la teva veu interior” i “sigues valent”. La meva vida està plena d’errors i de coses que no li desitjo a ningú, i el que sí que desitjo al món és que escolti la seva veu.

Notícies relacionades

En l’últim capítol del llibre diu que som el que la política i l’amor han fet de nosaltres. ¿Hi ha unes forces alienes a nosaltres que ens modelen?

Sense cap dubte. La nostra infància ens modela, i el context polític i social, i les relacions que hem tingut amb els nostres pares. Però l’amor no és romàntic, sinó el que sents cap a un altre ésser humà que ha passat per una cosa semblant. Entendre això és el que et fa créixer.

Temes:

Grec