Sergi Doria, memòria de Barcelona

El periodista cultural Sergi Doria va tenir dues àvies modistes, i així les recorda permanentment unides a la màquina de cosir Singer i al so compassat dels pedals. “Ser periodista té a veure una mica amb aquells vestits a mida que elles cosien, et demanen un article d’una certa extensió i amb una determinades característiques”, adverteix. Però la realitat se li ha quedat curta a Doria que fa uns anys es va estrenar en la ficció amb una novel·la, de la qual 'La verdad no termina nunca' (Destino), la seva segona incursió, és una espècie de prolongació de la primera tot i que es poden llegir independentment. Tornen les senyes d’identitat de l’autor: la seva vocació barcelonina, el pes de la història abans i després de la guerra civil espanyola de l’estil 'Amar en tiempos revueltos' i molt especialment la recuperació de personatges que per si sols es mereixerien una novel·la sencera. En aquest llibre alguns d’ells, més o menys camuflats, es passegen per les seves pàgines, en això que tan bé sap fer la novel·la històrica, barrejar el que és real amb l’inventat.

La tendència de Doria pels anys 20 i 30, feliços i turbulents, ve dels seus estudis, de la seva tesi sobre les revistes d’aquelles dècades que el van retornar a Alexander Promio, el francès que va portar a Espanya l’invent dels Lumière, l’aviadora i periodista Titayna que va robar un cap de Buda en un temple d’Angkor i va entrevistar Alfons XIII (a més de Hitler i Mussolini), Luys Santamarina, amic de Max Aub, un estrany falangista que va donar la cara per molts republicans després de la guerra, o els lladres Strauss i Perle que van encunyar la paraula amb la qual a partir de llavors es coneixerien els tripijocs econòmics, l’estraperlo. “És l’antecedent més clar del cas Gurtel i és que

la corrupció ha existit sempre”, relaciona l’autor.

Però sobretot es recrea en un personatge d’infausta memòria, Alfonso Laurencic, creador de txeques de disseny a Barcelona que a la novel·la adopta el nom de Teufel. Aquest és el descobriment que fa Alfredo, el protagonista d’aquesta història el 1956, fosc escriptor d’articles per a una enciclopèdia popular a qui li toca escriure el de Kandinski. La investigació en la llavors Biblioteca Central –avui de Catalunya– fa que descobreixi que la cultura no sempre ajuda a ser una bona persona i que el llibre de teoria dels colors del pintor, ‘De lo espiritual en el arte’, va servir a Teufel [és a dir, a Laurencic] per organitzar les refinadament cruels txeques psicològiques que van funcionar a Barcelona.   

L’oblidada autocrítica 

Notícies relacionades

El #MeToo dels nens

Amb el peu esquerre

I és que l’autor afirma que l’esquerra (de la dreta ja ni en parlem) no ha fet els deures respecte a l’autocrítica de les seves accions durant la guerra. “Jo vaig arribar a la universitat poc després de la mort de Franco i recordo com llavors un llibre com ‘Homenaje a Catalunya’, de George Orwell, que relata la guerra interna entre comunistes i anarquistes durant la contesa, era contemplat amb molt desgrat perquè la gent estava esperant la legalització del partit comunista i tots aquells llibres que explicaven els excessos de l’estalinisme eren desterrats”. Doria recull al llibre una dada poc coneguda que Anna Maria Dalí, la germana del pintor, va estar reclosa en una d’aquestes txeques. "Mai en va voler parlar". 

En aquests temps de reducció a bocins del passat ciutadà quan les franquícies de roba arrasen amb els veterans establiments, Doria advoca per ficcions que ens tornin els records, potser per això també es dedica al periodisme “perquè el periodisme és la manera urgent de fer historia”.