'Whitney': abraçades d'os

Mentre rememora l’ascens i la caiguda de Whitney Houston, el nou documental de Kevin MacDonald traça un arc narratiu més aviat típic vehiculat per una estructura convencional –bustos que parlen alternats amb imatges d’arxiu, un viatge lineal des de la infantesa de la cantant fins a la seva mort–, i això no li fa cap favor al seu protagonista: perfilada de manera tan tòpica, la seva trajectòria no sembla tan diferent de la d’altres màrtirs de la música.

El director ha comptat amb el beneplàcit del clan Houston, i els efectes que això té en la pel·lícula són desiguals. D’una banda, ho deixa a criteri d’entrevistats que en ocasions s’instal·len en l’evasiva; de l’altra, permet que, després de passar més d’una hora de metratge donant voltes sobre fets ja coneguts i imatges ja vistes, Whitney ofereixi una revelació impactant: que, quan era una nena, la diva va patir els abusos sexuals de la seva cosina Dee Dee Warwick.

Notícies relacionades

Una ‘a’ que vol dir ‘no’

Netflix narra ‘El caso Asunta’ sense permís dels implicats

Malgrat que es fingeix tractar la informació amb tacte i mirar d’establir relacions de causa-efecte, inevitablement la pel·lícula acaba tractant-la com la peça que faltava per explicar què va empènyer la cantant a la seva destrucció.

No és aquesta l’única manera que MacDonald troba de caure en contradiccions mentre explora els dimonis de la seva tràgica protagonista. Whitney afirma que la cantant no només va viure turmentada pel rebuig que generava entre la comunitat negra, amagada a l’armari a causa de la seva sexualitat i parasitada per una família d’ambició insaciable; també va ser víctima d’una societat que es va prestar a jutjar-la i burlar-se’n fins que va ser massa tard. És una acusació amb fonament, però fora de lloc venint d’una pel·lícula que dedica molta menys atenció a les cançons de Houston que a la banyera enquè va morir ofegada, i que per tant cau en el mateix tipus d’explotació que condemna.