L'Azkena encadena himnes rockers en la seva 18a edició

El festival Azkena Rock, de Vitòria, va congregar entre les jornades de divendres i dissabte a Mendizabala més de 31.000 persones. Sense temps per recuperar l’alè, la mostra, vigorós reducte del poder de les guitarres, ha avançat ja la primera confirmació per a l’edició del 2019, la dinovena, ni més ni menys que Wilco.

La nit de dissabte va merèixer sens dubte el qualificatiu de llegendària, ja que hi van actuar Joan Jett & The Blackhearts i Mott The Hoople.

La primera, de qui es podria argumentar sense massa problemes que és la segona dama del rock, com a ‘frontwoman’ amb guitarra, i no només vocalista amb caràcter com tantes dones de l’era hippy, només per darrere del seu clar model Suzi Quatro, va iniciar la seva carrera a mitjans de la dècada de 1970 com a part de The Runaways, grup femení de heavy-glam construït pel productor (i sàtir) Kim Fowley. Era una noia de quinze anys quan la banda va publicar el seu homònim primer àlbum, en què hi havia la dúctil bomba ‘Cherry bomb’. No va faltar aquest número en la seva visita vitoriana, com tampoc van faltar ‘Bad reputation’ ni ‘I love rock and roll’, la seva gloriosa versió del 1981, ja al capdavant de The Blackhearts, del tema de ‘The Arrows’.

No hauria sigut necessari el punk

I què es pot dir de Mott The Hoople. Doncs que si totes les formacions de rock and roll de la dècada de 1970 haguessin sigut tan bones i divertides com ells, el punk no hauria sigut necessari. Amb Ian Hunter al capdavant i els membres originals Morgan Fisher (teclats) i Ariel Bender (guitarra), el conjunt va interpretar un altre himne rocker de la mateixa envergadura o més que el de Joan Jett, ‘The golden age of rock and roll’; ‘All the young dudes’, i la seva gastada versió de 'Sweet Jane’, entre altres números. 

Notícies relacionades

Una ‘a’ que vol dir ‘no’

Netflix narra ‘El caso Asunta’ sense permís dels implicats

També van actuar dissabte Gluecifer, Turbonegro, Beasts of Bourbon, The Dream Syndicate i un llarg etcètera.

L’estrella de divendres va ser Van Morrison, que va submergir el públic assistent en un viatge pel temps del blues i el soul amb tocs jazzies. ‘El Lleó de Belfast’ va dirigir amb la seva habitual mà de ferro un solvent sextet. Després d’un inici amb clàssics com ‘Baby please don’t go’, i una revisió de vells temes del blues tradicional, alternats amb composicions pròpies com ‘Precious time’, el concert va anar creixent en intensitat fins a un moment apoteòsic ‘Brown eyes’ i ‘Gloria’.