Anar al contingut

91 ANYS, 90 LLIBRES, MÉS D'11.000 ARTICLES

Homenatge al mestre Espinàs, "el de les ulleres"

L'autor barceloní rep als 91 anys a l'Ateneu Barcelonès un reconeixement a la seva incontestable carrera com a escriptor i articulista

Anna Abella

Homenatge al mestre Espinàs, "el de les ulleres"

ALVARO MONGE

Quan fa anys un periodista li va demanar: “Defineixi’s en tres paraules”, Josep Maria Espinàs es va quedar “aturadíssim”, però s’ho va pensar un parell de segons i va respondre: “El de les ulleres” (com l’anomenaven a la mili). “Perquè això sí que em defineix. Jo no m’he fet a mi mateix. Altres coses m’han fet qui soc. Però ara diré una altra frase més provocativa: ‘soc el que encara viu’. No és una mala definició. És molt objectiva. Ningú no la pot discutir”, feia broma amb la seva ironia sempre elegant, aquest “fill de l’atzar” davant de les més de 200 persones que atapeïen aquesta tarda de dilluns la sala d’actes de l’Ateneu Barcelonès en un homenatge al creador dels ‘Viatges a peu’. Amb  91 anys, el mestre Espinàs (Barcelona, 1927) segueix sense pensar a jubilar-se malgrat que ja porta a la motxilla més de 90 llibres, 65 diades de Sant Jordi i més d’11.000 articles diaris, escrits amb la seva sempre fidel Olivetti durant 42 anys, primer des de les pàgines de l’‘Avui’ i des del 2000 en el seu ‘Petit observatori’ d’EL PERIÓDICO.  

"Havia de conformar-me amb una cosa tan senzilla com ser jo mateix i treure’n alguna cosa positiva, l’escriptura", explica Espinàs.

Acompanyat entre el públic per la seva dona, Lina Luján, i la seva editora de sempre, Isabel Martí, de La Campana, i sobre l’escenari per la consellera de Cultura, Laura Borràs; el filòleg Xavier Pla; el filòsof Xavier Antich, i el vicepresident de l’Ateneu, Joan Maluquer, Espinàs es va amagar en la proverbial modèstia que l’ha fet defugir “etiquetes” i capelletes del món literari. “Contràriament a molts escriptors, jo no sé qui soc. El món és ple de gent que sap qui és i això em meravella. Jo m’he trobat fent coses, no havia previst fer coses. Escrivia sense pensar que això seria la cosa important que faria. I qualsevol cosa pot ser un tema important sobre el qual escriure”, assenyalava, per afegir: “Havia de conformar-me amb una cosa tan senzilla com ser jo mateix i treure’n alguna cosa positiva, l’escriptura”

I d’allà van sorgir obres com ‘El meu ofici’, ‘Temps afegit’, ‘Relacions particulars’, ‘A ritme del temps’ o ‘I la festa segueix’, que supleixen amb escreix que no hagi escrit unes memòries o una autobiografia, ja que, com apuntava Antich, “ha evitat la pedanteria de l’autor absent i diví tot i que en realitat sempre parla ell, però no per egoisme o introspecció sinó per honestedat”. “Veiem un viatge a l’exterior de si mateix –afegeix–. Ell és el personatge que hem conegut a través dels seus textos, aquest nen que preferia Verne abans que Salgari perquè no tenia pasta ni somnis d’heroi físic, sinó que el seduïen les sorpreses que amagava el món real”. 

“M’he trobat sent, vivint, i viure comporta ser. No m’he planificat mai. No he programat mai res –recalcava Espinàs–. Em vaig inclinar cap al que m’apassionava: la realitat que jo veia, no la que podia inventar-me”, justificava haver aparcat la novel·la després d’una desena de títols, com el celebrat i recentment rescatat ‘Combat de nit’ (1959).

“Estic al costat de tota la gent que intenta que Catalunya tingui allò que ha de tenir, sense espatllar-ho, construint”

Josep Maria Espinàs

Escriptor

Amb reconeixements com el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, la Creu de Sant Jordi o la Medalla d’Or de la Generalitat, Espinàs es va manifestar “al costat de tota la gent que intenta que Catalunya tingui allò que ha de tenir, sense espatllar-ho, construint.” “I que vosaltres, jo ja no, pugueu veure-ho”, va rematar. Abans d’acabar “sent molt original”, va fer broma, amb un: “Gràcies. Ha estat molt bé”, havia deixat més clar encara que el seu món és “simplement el d’un escriptor” i que ha tingut la sort de “tenir un ofici” que li ha agradat des que “als 14 anys va escriure la seva primera novel·la, “dolenta, és clar”. Un ofici, que Antich s’ocupava de recordar que el mateix Espinàs defineix com “estrany i inclassificable i que no figura a l’Inem”, on el van catalogar de “tècnic de segona classe”. El que ningú li treu és que “viure i escriure” l’hagin obligat “a pensar una mica cada dia, fins que pensar s’ha convertit en un hàbit”.

Una ànsia de “viure i conèixer”, va assenyalar Borràs, que a ‘La vella capitana. Navegant per la vida i la mort’ l’instava a “fer-se amic de la mort”. Perquè, com va advertir la consellera, i com diàriament demostren les seves columnes, “encara no és l’hora de llevar l’àncora”. Ho confirmava Pla: “És un presentista. Viu el present amb tota la intensitat”.