Gus van Sant: "Els inadaptats de Portland són el meu món"

 Coneixem Gus van Sant per ser un dels pares del cinema independent, pioner del 'new queer cinema' i figura icònica de l’'underground’ nord-americà. Però no sabíem gaires coses sobre la seva faceta com a pintor i fotògraf. Per això resulta tan interessant l’exposició que s’ha presentat a La Casa Encendida de Madrid, comissariada per Matthieu Orléan de la Cinémathèque Française, en la qual podem trobar retrats, dibuixos, collages i aquarel·les que serveixen per completar el complex i ric univers creatiu de l’artista.

En una de les parets hi trobem una impressionant col·lecció de 400 fotos amb polaroids. Van Sant les va anar fent al llarg dels anys mentre preparava les seves pel·lícules, des de 'Drugstore Cowboy' (1989) fins a 'El indomable Will Hunting' (1997). Amb només fer-hi un cop d’ull ens adonem que hi són presents molts noms fonamentals de la contracultura americana, de William S. Borroughs, amb el qual el director va col·laborar en diverses ocasions, als seus actors fetitxe, Matt Dillon, River Phoenix i Keanu Reeves. També hi ha personalitats musicals del calibre de David Bowie (per al qual va rodar el videoclip ‘Fame '90') o Elton John. "S’ha de tenir en compte que en aquella època no hi havia fotografia digital ni internet, així que aquests registres em van servir com a base de dades personal," explica el director a EL PERIÓDICO.

Els retrats de Van Sant tenen la particularitat de ser extremadament purs i naturalistes, com si d’alguna manera volgués capturar l’ànima dels seus personatges i endinsar-se en la seva essència. Es tractad’una afició que va començar a desenvolupar abans que el seu interès pel cinema i que ha anat exercint de manera paral·lela, associant-se amb personalitats del mitjà com Christopher Doyle, Bruce Webber o William Eggleston.  

Generació inquieta

Van Sant es mostra tímid i humil quan parlem de la importància del seu cinema. El seu debut en la direcció, 'Mala noche’ (1986), es va convertir en un autèntic revulsiu al situarpersonatges obertament homosexuals i pertanyents a minories racials en el centre de la narració. A partir d’aquest moment naixeria el 'new queer cinema', un moviment amb una potent càrrega subversiva a l’hora d’afrontar els problemes que preocupaven la comunitat gai (l’aparició del VIH, l’exclusió a la qual es trobaven sotmesos) i que serviria per dinamitar l’statu quo del que socialment estava acceptat.

"Ja hi havia hagut altres pel·lícules de temàtica homosexual, d’Andy Warhol a John Waters, i també un teixit teatral molt efervescent, amb dramaturgs radicals que feien obres molt potents. Si se m’inclou en algun moviment, és per a mi un afalac. Però no crec que les meves pel·lícules hagin sigut de les més polítiques de grup. 'Mala noche’ potser seria la més reivindicativa, la més programàtica. També el 'Em dic Harvey Milk' (2008), que girava entorn de la lluita per la llibertat d’expressió. Crec que vam ser una generació molt activa i inquieta. I hi havia molt bon rotllo entre nosaltres, l’ambient cultural era ric i tots el compartíem, formàvem part d’això".

Els temps han canviat i parlem de com el cinema 'queer' s’ha anat tornant progressivament cada vegada més 'maistream'. Ell també ho creu així i posa com a exemple el cas de 'Moonlight': "Era una pel·lícula independent gai. I va guanyar l’Oscar. ¿Hi ha alguna cosa més 'mainstream’ que guanyar un Oscar? És cert que s’han trencat moltes barreres des que jo vaig començar. Recordo quan vam estrenar ‘Mi Idaho privado’ (1991) i els meus productors van intentar fer soroll perquè tingués nominacions. Però fins i tot hi va haver protestes dels sectors conservadors perquè els semblava una immoralitat. Els Oscar mai no s’han preocupat pel cinema gai. Potser ara els sembla rendible".

Moltes de les pel·lícules del cineasta han girat al voltant del’esvaïment del concepte del somni americà. Amb l’arribada de Donald Trump al poder, aquest somni s’ha convertit definitivament en malson. "Crec que ningú s’ho esperava. I estem molt preocupats. A Espanya hauríeu d’estar orgullosos: un Govern que ha sigut corrupte desbancat per una moció de censura. Enhorabona, de veritat. Tant de bo passés el mateix al meu país. Crec que estem vivint una època molt fosca, de moltíssim desencant. Els Estats Units sempre havien pensat que la seva estructura governamental estava per sobre de la corrupció, i ara estem directament assentats a sobre. És per posar-se a plorar" 

Li fa gràcia que, al nostre país, 'To Die For' (1995) es titulés 'Tot per un somni’: "És un bon títol, tant de bo se m’hagués acudit”. I creu que el narcisisme i la cultura de les aparences i de la fama ho estan fent tot molt menys interessant. Ell, que ha retratat de manera incisiva les llums i les ombres de la joventut en pel·lícules que ens porten des del ‘Mi Idaho privado’ a ‘Paranoid Park’ (2007) passant per l’esgarrifosa ‘Elephant’, amb la qual va aconseguir la Palma d’Or de Cannes l’any 2003, pensa que, si hagués de fer una pel·lícula sobre la generació actual, seria sobre un noi ‘fashionista’, perquè els joves gais sembla que estiguin obsessionats amb la moda i les marques. "Crec que totes les meves pel·lícules amb personatges joves giraven al voltant d’entorns molt específics, mai he volgut generalitzar, representaven segments molt petits. Potser 'Elephant' fos la més metafòrica al tractar el problema de la violència i l’accés a les armes, però mai m’he considerat un cineasta generacional".

Retrobament amb Joaquim Phoenix

Notícies relacionades

El #MeToo dels nens

Amb el peu esquerre

El director també ha vingut a Madrid a presentar la seva última pel·lícula, 'No te preocupes, no llegará lejos a pie', que s’estrena el pròxim 7 de juliol després de passar pel Festival de Berlín. Suposa el retrobament entre el director i Joaquin Phoenix, que va descobrir a 'Tot per un somni’ interpretant un adolescent conflictiu. "És un projecte que tenia des de feia temps al cap i que havia de protagonitzar Robin Williams, però va morir i es van perdre també els drets. Quan els vaig recuperar vaig adaptar el guió per a Joaquin i ha sigut formidable, perquè nosaltres mai hem perdut el contacte i sabia que podíem fer alguna cosa bona junts una altra vegada."

La pel·lícula torna a fixar-se en els 'outsiders’, en els desheretats del seu país, condemnats a viure als marges. I curiosament està connectada amb 'Mala noche’: el protagonista de 'No te preocupes, no llegará lejos a pie', John Callahan, que va quedar paralític després d’un accident de cotxe durant una nit de borratxera, pul·lulava per aquella època per Portland i coneixia el protagonista de la pel·lícula, Tim Streeter. A finals de la dècada de 1980 ja era conegut dins dels àmbits de la subcultura per les seves historietes carregades d’humor iconoclàstic. "D’alguna manera, he volgut tornar amb ell i la seva història als meus inicis, a la ciutat que tant vaig estimar, a aquest microcosmos d’inadaptats que sempre ha sigut el meu".