Magnífic Nacho Vegas entre la clau íntima i la col·lectiva

Algunes coses no han canviat. “¡Nacho, que no se sent!”, li van cridar dimecres mentre presentava una de les seves cançons a Razzmatazz. I, efectivament, el Nacho Vegas del 2018 encara parla amb el públic a mitja veu, com si pensés en veu alta, o com si cregués que el que ha de dir tampoc no és tan important. És un gest enganyós, perquè si alguna cosa hi ha en la música del Nacho Vegas d’avui és convicció. En el que canta i en com ho canta. En el fons i en la forma, aspra o tendra segons demanava repertori que va embastar en un concert de molts registres.

"Si és que en néixer i en morir som tots iguals, ¿per a què deixar viure feixistes criminals?", diu la lletra de 'El corazón helado’, que va obrir l’estrena a Barcelona del doble àlbum 'Violética'. “Ay, ay, ay”, responien dolgudes les veus asturianes del Cor Antifeixista Al Altu La Lleva. Declaració d’intencions: per començar, temes col·lectius i polítics. I a continuació 'La plaza de la soledad’, un rescat del Nacho Vegas de fa anys, el que explorava fins al fons el més íntim i els dimonis personals.

Notícies relacionades

Blur no té ningú que els canti

L’‘Abril’ canvia el seu dia de publicació al dissabte

És cert que clàssics com 'La gran broma final’, 'Que te vaya bien, Miss Carrusel' o 'El hombre que casi conoció a Michi Panero’, apoteòsic bis final, van provocar en el públic la catarsi que les noves cançons encara no aconsegueixen despertar. Però tenint en compte que 'Violética' es va publicar fa només una setmana, s’ha de marcar en vermell alguns versos solts del nou disc que van produir a la sala l’esgarrifança de les coses que volen perdurar, com la pregunta final d’'Ideologia' –¿qui és l’ideòleg de la marca Déu?"–, o la tornada de l’estremidora 'Crímenes cantados', basada en casos reals de migrants morts al CIE. “Són forats negres de l’Estat espanyol que han de tancar-se d’una punyetera vegada”, va dir amb ràbia. I aquest cop sí que se’l va entendre, com quan va dedicar ‘Cómo hacer crac’ a Valtonyc, Pablo Hásel i La Insurgencia, i va demanar “llibertat per als presos polítics”.

I així, aparellant el nosaltres i el jo, el nou i l’antic, el músic asturià va aconseguir harmonitzar les seves veus en un recital fantàstic que a molts se’ls va fer curt. Al final li reclamaven bisos amb un càntic que fa anys hauria estat inimaginable en un concert de Nacho Vegas. “Sí que es pot, sí que es pot”.