Últims dies per veure al cinema 'Isla de perros', l'última joia de Wes Anderson

Els cinèfils moltes vegades critiquem que sembla que ja no hi ha innovació ni risc en el cinema, que s’ha convertit en una fàbrica de remakes, franquícies i sobreexplotació de superherois, galàxies o nens mags. Per això és necessari recomanar una de les millors pel·lícules de la temporada, que està esgotant els seus dies a la cartellera i val la pena recuperar-la abans que desaparegui de les nostres pantalles. Es tracta d’Isla de perros, l’última joia d’orfebreria de Wes Anderson, autor de sofisticades comèdies com Moonrise kingdom o El Gran Hotel Budapest, però també d’aquest prodigi que és Fantástico Sr. Fox.

Amb Isla de perros, guanyadora del premi al millor director al Festival de Berlín, repeteix en aquest gènere,l’animació dirigida essencialment als adults, lluny de l’infantilisme de la majoria de personatges Disney i amb un missatge social potent que s’amaga entre les línies de guió. L’acció s’ambienta en un futur pròxim, quan una epidèmia que afecta els gossos s’apodera del Japó. Per evitar que es propagui, l’alcalde de la ciutat de Megasaki decideix confinar-los tots en una illa propera que és, en realitat, un immens abocador. Però el seu pupil, un valent nen anomenat Atari, troba a faltar el seu animal de companyia i decideix anar fins allà per rescatar-lo.

Una faula moral amb denúncia

El resultat és una faula moral en to de comèdia amarga amb rerefons de cinema de denúncia rodada en stop-motion (marionetes que es filmen moviment a moviment com Cavernícola o Wallace i Gromit). Aquesta opció implica una feina minuciosa, en què van participar 670 persones i es van utilitzar 130.000 fotografies. Un conte per a adults en què els herois, a més dels gossos, són els nens, i els dolents, els adults.

És també un homenatge a la cultura nipona i a les pel·lícules de mestres japonesos com Akira Kurosawa, fins al punt que els crèdits inicials són amb grafia oriental. La música, una altra meravellad’Alexandre Desplat  (recent guanyador de l’Oscar a la millor banda sonora per La forma de l’aigua i col·laborador habituald’Anderson) també ret homenatge a la música d’aquest país. Si parlàvem d’innovació i risc, aquest film en té. Els diàlegs dels humans són en japonès (i apareixen gairebé sempre sense doblar, tret de quan ho fa una traductora simultània–Frances McDormand, en la versió original–), mentre que els gossos parlen en anglès (en castellà, en la versió doblada). Malgrat això que ningú pateixi perquè tota la trama s’entén

  

 

Per disfrutar-la totalment cal anar més enllà de l’aparent argument i prendre-se-la com una metàfora social amb elements polítics. Parla del totalitarisme, el capitalisme, la neteja ètnica i la lluita contra l’opressió justificada amb mentides, la corrupció o com crear artificialment odi a la diferència (en aquest cas, els gossos, però aplicable a altres ideologies, religions, races, etcètera). Però també té humor i sensibilitat i pot recordar laRebel·lió a la granja d’Orwell. 

Un doblatge original atapeït d’estrelles 

Notícies relacionades

Música amb Barcelona com a escenografia

Diada popular i sense cues

És preferible optar per la versió anglesa, ja que el doblatge ha comptat amb actors molt importants: Bryan Cranston (Breaking Bad), Edward Norton, Scarlett Johansson, Harvey Keitel, Jeff Goldblum (Jurassic Park), Greta Gerwig (Lady Bird), F. Murray Abraham (el Salieri de Amadeus), Anjelica Huston, Tilda Swinton (Michael Clayton) o el seu actor fetitxe, Bill Murray, entre d’altres. Tot un repartiment d’estrelles que suposen un al·licient suplementari.

Una curiositat en què molts no han caigut. Encara que no ho sembli, el títol original és un joc de paraules deliberat, ja que "Isle of dogs" té una pronunciació molt similar a "I love dogs" (Estimo els gossos). I és que Wes Anderson és com un nen gran a qui li agrada jugar amb l’espectador i també amb el vocabulari.