als 89 anys

Mor el poeta barceloní Màrius Sampere

L'autor, Creu de Sant Jordi i Premi Nacional de Cultura, ha mort a causa d'una llarga malaltia

Màrius Sampere, en una imatge d’arxiu.

Màrius Sampere, en una imatge d’arxiu. / JULIO CARBO

2
Es llegeix en minuts
El Periódico / Barcelona

El poeta barceloní Màrius Sampere ha mort aquest dissabte als 89 anys a causa d’una llarga malaltia. Sampere, que pertanyia a la generació nascuda abans de la guerra civil, com Jordi Sarsanedas i Rafols Casamada, va ser un autor autodidacte que no assoliria un reconeixement fins als anys 80, malgrat haver escrit des dels 60. L’estil del personalíssim del poeta uneix claredat, humor i una certa transcendència fruit de la seva relació amb un Déu a qui intenta apropar-se d’una forma nihilista però gens dolorosa. 

 Entre les nombroses distincions a la seva trajectòria hi ha la Creu de Sant Jordi (1999), el Premi Nacional de Cultura (2003), el Jaume Fuster (2010) i el Lletra d’Or (2016).  Amb motiu de l’entrega d’aquest últim, Sampere va explicar el seu concepte de poesia i de poeta, afirmant que aquest “es nodreix de tots els estímuls exteriors que rep i els converteix en vibració poètica, la seva interpretació de la realitat,” una interpretació del caos “perquè resulti intel·ligible”. “Tot el que faig jo és poètic perquè visc en la poesia” va afegir.

Avís del seu avi 

En aquell acte, Sampere va recordar que el seu primer vers, de nen, el va dedicar al roser blanc que hi havia a casa seva i que li va valer una advertència (paradoxalment, amb reble inclòs) del seu avi, que el va avisar: “si vols ser poeta, no guanyaràs ni una pesseta”. Entre els seus principals poemaris es troben ‘Samsara’, ‘Demiúrgia’, ‘Les imminències, Jerarquies’ i ‘Ningú més i l’ombra’.

Notícies relacionades

L’any 2016 va concedir al programa (S)AVIS de TV3 una de les seves últimes entrevistes. 

En una de les seves poesies, ‘Un dia vaig escriure’,  va arribar a explicar com entenia ell la seva tasca de poeta. “Un dia vaig escriure que fer poesia / consistia talment a preguntar / a cada nom quin altre nom volia per a ell: et dius /  enyor, ¿no et vols pas dir pressentiment o cuc?, / la pluja / és el teu nom, ¿vols dir-te llàgrima? D'això / fa molt de temps i els noms no van respondre mai, / deu ser que s'ho pensaven. Ara és diferent, no ho escriuria. / Sé que cap cosa, / tot i sent l'enveja permanent d'una altra, / per tal com és ella mateixa no pot desistir / del seu esforç essencial, no té resposta, és  / pura indecisió, només vacil·la. I han passat molts  anys / i cada nom s’està morint vora el caliu / del seu sentit primer i invariable. I penso, ja de lluny, / que la poesia és fer emmudir / el llavi de la terra amb la paraula justa.

Temes:

Poesia