Anar al contingut

l'origen de la psicodèlia

LSD: un viatge revolucionari

La droga psicodèlica, els efectes de la qual va experimentar per primera vegada de forma accidental el científic Albert Hofmann fa 75 anys, va impulsar una revolució cultural en tota regla

Jordi Bianciotto

LSD: un viatge revolucionari

periodico

Una mica més enllà dels límits de la realitat hi ha fonts no ja de benestar o de plaer, sinó d’estímul per a la creativitat, amb poder per multiplicar les aptituds plàstiques i la inventiva en tots els camps de les arts. I aquí, davant aquestes noves "portes de la percepció", com les anomenaria l’escriptor Aldous Huxley, i treballant a peu de laboratori, hi havia fa 80 anys el científic suís Albert Hofmann quan, d’una manera casual, va descobrir la dietilamida de l’àcid lisèrgic, més coneguda com a LSD o, col·loquialment, àcid o tripi.

Una substància amb potencial poc menys que atòmic: no només per al cervell, sinó perquè se’n derivaria tota una revolució cultural amb ramificacions en molts camps, amb la música en primer pla. L’LSD va fer possible l’aparició de realitats paral·leles als caps dels creadors, va donar lloc a tendències sonores aventurades com la psicodèlia, i ha arribat a incorporar un adjectiu d’ús associat més o menys comú, lisèrgic, a l’al·lucinació.

Intencions medicinals

Albert Hofmann (1906-2008) treballava per a la companyia farmacèutica Sandoz en els principis actius del fong conegut com a banya del sègol, amb finalitats medicinals, una de les fases de la qual consistia a produir àcid lisèrgic. Una vegada aconseguit, provant llavors d’aconseguir un estimulant del sistema circulatori, el 2 de maig del 1938, Hoffman li va afegir dietilamida i va donar lloc al compost conegut en alemany com a ‘Lysergsäurediäthylamid’ (LSD). Una fita que es va provar en animals i no va obtenir resultats.

Deixat de banda, Hofmann va tornar-hi cinc anys després, el 1943, i va ser llavors quan, un dia d’abril, va començar a tenir "una sensació estranya". Fins i tot sense haver ingerit res, potser pel contacte amb les substàncies que tenia incrustades als dits, va notar com si es trobés "en una altra realitat", explicaria el 1987, en un seminari sobre drogues a la Universitat Menéndez Pelayo. "Al tancar els ulls vaig començar a veure fantasies i imatges bellíssimes". Va ser el primer viatge lisèrgic, del qual es compleixen 75 anys.

Efectes multiplicats

Encara que la troballa, l’LSD, va començar a ser utilitzada amb malalts esquizofrènics, a partir dels anys 50 va anar passant al domini públic. Les drogues sempre havien format part de cert imaginari bohemi: recordem Baudelaire i el seu clàssic ‘Els paradisos artificials’ (1860). I com explica a aquest diari el neuròleg Jordi Montero, “els al·lucinògens són tan vells com la humanitat, ja que a l’ésser humà l’atreu entrar en mons irreals o distorsionats”. Però els efectes de l’àcid són molt superiors als de la mescalina o el peiot.

Pink Floyd, el 1967, amb Syd Barrett (el segon per l’esquerra).

El pop es va convertir a partir de mitjans dels 60 en un camp d’acció preferent de l’LSD, tendència esperonada per teòrics com Timothy Leary. El moviment ‘hippy’, fascinat per les filosofies orientals, va incloure la droga en la seva mística col·lectiva, com a passarel·la a una altra realitat a partir de la qual qüestionar les convencions materials. Va néixer la psicodèlia, tendència oberta a l’evasió i l’exotisme, i l’etiqueta mateixa de ‘rock àcid’, mentre brollaven cançons al·lucinades com ‘White rabbit’, de Jefferson Airplane, o ‘Purple haze’, de Jimi Hendrix.

Encara que sol atribuir-se a l’LSD la inspiració de ‘Lucy in the sky with diamonds’, dels Beatles, Lennon sempre ho va negar. Però sí que va provar la droga, ja a la primavera del 1965. “Déu meu, va ser horripilant, però fantàstic. La casa de George [Harrison] semblava un submarí enorme, flotant sobre la paret, i jo el conduïa”, explicaria anys després a la revista ‘Rolling Stone’. La droga va ser influent en àlbums clau com ‘Revolver’.

El viatge de Pau Riba

L’LSD podia conduir-te a una experiència fabulosa però, també, a un malson. “Depèn molt de com et trobis: si estàs bé, pot ser un viatge molt agradable; si tens angoixes, se t’exageraran. És com una lupa d’augment”, explica Pau Riba, que va tenir el bateig d’LSD a la Formentera ‘hippy’ del 1969. Així ho recorda: “Primer vaig tenir una sensació de paranoia: em va semblar que tothom es reia de mi, però em girava i estaven tots molt seriosos. Després vaig tenir al·lucinacions: estava assegut a la platja i les onades em semblaven crancs enormes que pujaven per la sorra. Veia la realitat com si fos un quadre pintat a base de puntets. I vaig agafar una guitarra i em semblava que el pal era tan gran com l’autopista A-2”. La seva cançó ‘Al matí just a trenc d’alba’ evoca el consum posterior d’un tripi a la platja de Castelldefels.

Però prendre àcid amb insistència pot conduir a episodis de deliri permanents. “Tinc alguns amics que s’han quedat veient nans per sempre”, afegeix, inquietant, Pau Riba. I la llista de talents musicals perjudicats és llarga: de Brian Wilson (Beach Boys), a Peter Green (Fleetwood Mac) o Syd Barrett (Pink Floyd). Però compte amb els diagnòstics a la lleugera. “Potser, alguns d’ells ja tenien un quadre esquizofrènic i l’LSD el va disparar”, assenyala Jordi Montero, que adverteix, sigui com sigui, que estem parlant de “jugar amb foc”.

L’LSD “no activa la xarxa del plaer” ni genera addicció, diu, “com sí que ocorre amb l’heroïna, el cànnabis o el mateix tabac”. Però els seus poders per situar-se en una altra realitat i estimular els impulsos creatius continuen atraient els creadors moderns: grups pop experimentals de ben entrat el segle XXI, com Animal Collective o els neopsicodèlics Tame Impala, a més de bandes de l’‘stoner rock’, l’han incorporat en el seu imaginari. Com el nou trio electrònic anomenat, precisament, LSD, i integrat per Sia, Diplo i Labrinth. A tots els atreu fer un volt per aquesta realitat que espera a l’altre costat del mirall.

0 Comentaris
cargando