Crítica de 'Han Solo: Una historia de Star Wars': sense trampes, sense riscos

¿Com seria Han Solo: Una historia de Star Wars, segona entrega, després de Rogue one, del que Disney ha anomenatStar Wars Anthology, si no haguessin esigut acomiadats al cap de poques setmanes de començar el rodatge els dos directors contractats inicialment, Christopher Miller i Phil Lord, per substituir-los per Ron Howard? No ho sabrem mai, però potser se n’han conservat coses en el muntatge final. Però no és gaire difícil d’imaginar que hauria sigut una altra pel·lícula ben diferent, perquè els responsables de Pluja de mandonguilles i LEGO, la pel·lícula s’assemblen com un ou a una castanya al director de Cocoon i Willow.

Pot ser, en aquest cas, qui estigui al capdavant és el menys important. El concepte d’aquesta evocació dels anys de joventutde Han Solo, futur mercenari de l’espai, descregut i sorneguer, sembla claríssim si tenim en compte el resultat final, que és el que importa, perquè no en coneixerem cap altre: respectar escrupolosament el sentit aventurer de la primera pel·lícula i apel·lar a la congratulació dels seguidors de la sèrie veient els primers vols del Falcó Mil·lenari, com es van conèixer Chewbacca i Solo i les primeres disputes entre aquest personatge i un Lando Calrissian interpretat pel multifacètic Donald Glover, que es cruspeix el nouvingut Alden Ehrenreich en totes les preses i va ser l’autèntica estrella de l’esdeveniment quan va aparèixer fa unes setmanes com a presentador de Saturday Night Live.

Notícies relacionades

Amb el peu esquerre

"Aquesta és la millor finestra per a la moda nupcial"

Howard, que ha fet cintes fantàstiques ben diferents d’aquesta, com Un, dos, tres... splash, entre les millors, Cocoon entre les més exitoses i El Grinch entre les més marcianes, es mostra aplicat amb una història que no està escrita per George Lucas, però que la podria haver signat perfectament el creador de la franquícia.El guió és responsabilitat, en tot cas, de Lawrence Kasdan, que hi és des dels temps de L’imperi contraataca, i del seu fill Jonathan.Fidels, tots, a l’esperit original. Sense trampes ni alteracions. Sense riscos.

La seqüència de l’assalt al tren bala és excel·lent: circula per un raïl estret enmig d’un paisatge nevat i esquerp, i és capaç de girar sobre si mateix en un efecte visual preciós i trepidant. El vol del Falcó Mil·lenari al mig d’un maelstrom és també suggeridor. Però alguns personatges, sobretot l’encara novell i vanitós Solo, tenen poca empatia. Com sempre, els dolents, cas del Beckett encarnat per Woody Harrelson, o l’ambivalent nòvia del protagonista, supervivent nata en un medi hostil i corrupte, guanyen amb escreix l’heroi.