Clara Usón: "La idea que el sofriment et fa créixer és mentida"

Albert Camus va dir que el suïcidi és un homicidi tímid. Ara Clara Usón (Barcelona, 1961) li esmena la plana al títol de la seva última novel·la, i assegura que aquesta decisió és més aviat un assassinat premeditat. Ho sap bé, l’escriptora que va intentar culminar amb la mateixa destrucció un passat de drogoaddicció i desesperació. Ho fa a ‘El asesino tímido’ (Seix Barral) convocant les figures de Sandra Mozarovski, una actriu de pel·lícules de pit i cuixa que va morir als 18 anys en circumstàncies no resoltes, i el filòsof Ludwig Wittgenstein. 

A primera vista no sembla que Sandra Mozarovski tingui gaire res a veure amb vostè. ¿Per què traça aquest paral·lelisme? Ella té molt a veure amb mi i alhora, res, i això és el que m’atreia. Sandra era una noia de classe mitjana, amb un pare rus, que va haver de lluitar contra la seva família per fer-se un lloc al cinema. Va treballar moltíssim però l’únic que li oferien eren pel·lícules rònegues en què o bé era la víctima propiciatòria o bé la prostituta. He vist totes les seves pel·lícules en què no deixen de lligar-la, vexar-la i violar-la de mil maneres. Va començar a treballar amb 15 anys i tenia com 'partenaires’ vells espantosos. Llavors era plausible que una nena se sentís atreta per un senyor de gairebé 60 anys. No li semblava malament a ningú.

El que més li interessa és el final. En aquell moment van córrer els rumors que ella era amant del rei Joan Carles, que suposadament estava embarassada i que també suposadament la van intervenir els serveis secrets. Tot el que envolta la seva mort és molt estrany perquè pel que sembla es va posar a regar les plantes a les 3 de la matinada, en una terrassa amb una barana altíssima, i va caure. Hi ha també la possibilitat que se suïcidés. Ella a la meva novel·la és l’emblema d’una època, de la meva generació, en què res no era com crèiem que era. Teníem un rei guapo que va acabar revelant-se com un miratge, com el retrat de Dorian Gray. 

En aquest llibre queda explicat per fi per què l’ha perseguit l’obsessió pel suïcidi. Els escriptors tenim dues o tres obsessions. Borges deia que quan començava a escriure esperava que no apareguessin tigres, miralls i laberints, però era en va.

És el primer en què confessa haver passat per allò. I ha tardat anys a explicar-ho. Per començar crec que soc escriptora perquè vaig tenir aquesta crisi. Jo era advocada, però vivia permanentment penjada de les pastilles. Era un episodi que em feia vergonya i alhora, una por cerval. Vaig arribar a coquetejar tant amb la mort que vaig sentir que la meva vida era una propina, que havia d’estar morta. Així que la conclusió era que podia fer amb la meva vida el que em donés la gana.

Wittgenstein, que també és un personatge de la novel·la, deia que del que no es pot parlar més val callar, però vostè no li fa cas. És cert. M’agrada perquè va concloure que el llenguatge no era de confiança i a més és l’únic filòsof que després d’haver enunciat una teoria que a tothom li semblava extraordinària, es planta i assegura que s’ha equivocat, que allò no val i ha de tornar a resoldre-ho.

Notícies relacionades

Blur no té ningú que els canti

L’‘Abril’ canvia el seu dia de publicació al dissabte

Vostè té poques certeses però una és que la seva mare la va salvar.  És veritat, vaig créixer creient que la meva mare no m’estimava, perquè percebia en ella una certa hostilitat. Quan el cert és que es va veure obligada a ser mare de família, perquè és el que s’esperava d’ella. Va complir però no ho va fer amb alegria. El cas és que quan jo em vaig convertir en un malson per a la meva família, entrant i sortint de centres psiquiàtrics i de desintoxicació, em va salvar una vegada i una altra de mi mateixa. Es va comportar molt millor que totes aquestes mares amb qui jo fantasiejava quan era petita. Li dec dues vegades la vida. I aquesta és la meva manera de retre-li homenatge, encara que ella ja no hi sigui i potser no serveixi de res.

¿L’escriptura va ser dolorosa? Jo no era una nena quan em va passar. Tenia 38 anys i havia vist com molts amics s’havien quedat a la cuneta per l’heroïna. Per mi van ser les pastilles, però precisament per això no vaig tenir consciència de la meva drogoaddicció. Convertir aquest episodi en ficció és com posar-li distància i a més ho atenuo amb un cert humor. Riure’m de mi mateixa m’ajuda. Detesto la memòria miserable, no en va Borges deia que haver patit no és cap mèrit. I a més el que diuen els llibres d’autoajuda que el sofriment et fa créixer és mentida. El sofriment no serveix per a res, però és part de la vida.