Anar al contingut

festival de cannes

Gilliam estrena finalment el seu Quijote (i tant de bo no ho hagués fet)

'El hombre que mató a Don Quijote' mai va haver de deixar de ser la fantasia irrealitzable d'un director tan procliu al deliri com el cavaller errant

Nando Salvà

Gilliam estrena finalment el seu Quijote (i tant de bo no ho hagués fet)

REGIS DUVIGNAU

Ja està fet. Finalment, ‘El hombre que mató a Don Quijote’ ha vist la llum. La pel·lícula que Terry Gilliam ha tardat gairebé tres dècades a fer a causa de problemes de salut i diners i inclemències del temps i batalles judicials, ha estat projectada aquest divendres a Cannes, abans de ser presentada oficialment dissabte durant la gala de clausura del festival. I hi haurà qui, menys per malícia que per estima a la dilatada carrera de Gilliam, estigui temptat de desitjar que això no hagués passat; que els intents del productor Paulo Branco de bloquejar l’estrena de la pel·lícula haguessin tingut èxit. Que ‘El hombre que mató a Don Quijote’ no existís o, almenys, no així.

Explicar-la no és fàcil, però intentem-ho. Adam Driver interpreta un cineasta que està immers en el rodatge d’una pel·lícula sobre l’enginyós gentilhome. No tardem a descobrir que quan era jove ja va rodar una altra pel·lícula sobre el personatge, i el més curiós és que sembla que ell mateix ho descobreix al mateix temps que nosaltres. Llavors el cineasta viatja al poble on va filmar aquesta òpera prima, i allà es troba amb l’actor que va donar vida a Alonso Quijano (Jonathan Pryce), que sembla haver estat posseït pel personatge i confon el cineasta amb Sancho.

És a partir de llavors que tot es torna molt confús. Algunes escenes transcorren en el temps present i d’altres ho fan en el passat; hi ha situacions que sens dubte passen a l’interior del cap del fals Quixot, i altres que potser ho facin en la del cineasta, o en la de Sancho. Hi ha moments de la pel·lícula que bé podrien estar barrejant present, passat i fantasia, tot i que és possible que no sigui així. El problema no és que 'El hombre que mató a Don Quijote’ alterni plans de realitat, sinó que Gilliam sembla que no sàpiga en quin temps transcorre cada escena. Sigui com sigui, no s’entén res, i a l’estat de confusió hi contribueixen una successió de referències gratuïtes i en general poc afortunades al terrorisme gihadista i la violència masclista.

Indigència pressupostària

Se suposa, en tot cas, que es tracta d’una comèdia, encara que l’emoció que un sent en veure-la és més aviat tristesa. Perquè tot el que veiem en pantalla evidencia tant un pressupost dramàticament insuficient per materialitzar el que Gilliam va tenir alguna vegada en ment com a un cineasta que després de tants obstacles demostra haver perdut tota la seva personalitat visual; també perquè és molt possible que aquesta acabi sent l’última pel·lícula de Terry Gilliam, i és lamentable que la seva carrera s’acabi així.

Però sobretot, dèiem, perquè vist això queda clar que 'El hombre que mató a Don Quijote'mai hauria d’havr deixat de ser la fantasia irrealitzable d’un director tan procliu al deliri com el cavaller errant que l’ha obsessionat durant tota la seva carrera. Que bonic hauria sigut continuar pensant sempre en ella com l’obra magna de Terry Gilliam que mai va arribar a existir en lloc de fer-ho, com serà el cas a partir d’ara, com la fallida pel·lícula que ha acabat sent.