CRÒNICA

Fito & Fitipaldis, el rock'n'roll de la mitjana edat

El grup bilbaí va celebrar els seus èxits i el seu so clàssic en el primer dels seus dos concerts de 20è aniversari al Palau Sant Jordi

zentauroepp43286649 barcelona  11 05 2018 concierto de 20 aniversario de fito   180512155840

zentauroepp43286649 barcelona 11 05 2018 concierto de 20 aniversario de fito 180512155840 / FERRAN SENDRA

2
Es llegeix en minuts
Jordi Bianciotto
Jordi Bianciotto

Periodista

ver +

Després dels milions de discos venuts i del soroll mediàtic, queda un senyor pare de família amb una guitarra Fender Stratocaster penjada que s’ho passa pipa tocant el vell rock-and-roll. I que, en lloc de fer-ho els caps de setmana en un club a canvi de la barra lliure de cerveses, té al seu abast sales com tot unPalau Sant Jordi,on ha tornat aquest cap de setmana, i no una nit, sinó dues.

Doblet que realça la llarga línia de Fito & Fitipaldis com a clàssic popular, una dècada i escaig després del seu moment d’eclosió: els dos discos que van desencadenar el ‘fitipaldisme’, ‘Lo más lejos a tu lado’ (2003) i ‘Por la boca vive el pez’’ (2006), van ser els més citats aquest divendres en un Sant Jordi que no va arribar a l’ocupació total (12.000 persones), però s’hi ha de sumar el ple d’aquest dissabte (17.000). Un concert que, en honor al20è aniversari de la banda,va recordar que el de Fito & Fitipaldis, amb les seves cançons rockeres de pes lleuger, amb vista a Dire Straits, J. J. Cale i el blues, té quelcom d’anomalia i fins i tot de feliç anacronisme.

Regne de guitarres

Va sortir Fito tot sol, entonant la primera estrofa de ‘Siempre estoy soñando’, diríem que amb el cor a la mà. AUn buen castigo ja vam tenir la imatge completa: el joc de guitarres en primer pla, amb les digitacions netes de Carlos Raya marcant la pauta; el saxo de Javier Alzola aportant presència, i en ocasions una capa d’èpica a l’estil E Street Band.«Mai no em cansaria de tocar aquesta cançó», va assegurar Fito abans d’abordar ‘Me equivocaría otra vez’, però l’afirmació bé podria valer per a qualsevol altra peça del repertori. També per aQuiero beber hasta perder el control, de Los Secretos, que el grup va tocar com si fos seva.

Notícies relacionades

Més rock-and-roller que rocker, i més lúdic i conciliador que enfadat amb el món, el cançoner, fins i tot amb falques desemparades com ‘Donde todo empieza’, va posar el Sant Jordi en un estadi de bonrotllisme afí a uns valors genuïns, simbolitzats per l’artesania de les guitarres i unes estrofes viscudes tot i que no exemptes de clixés. Nit amb convidats, encara que el primer, Muchachito, no va poder comparèixer. “¡Se’ns ha perdut!”, va anunciar Fito (aquest divendres actuava a Mallorca i no va arribar a temps).

Sí que van ser allà Fetén Fetén, duo teloner, posant violí i acordió al seu ‘Me quedo aquí’, així com Amparo Sánchez (‘Whisky barato’) i Dani Macaco, còmplice en una devastadora ‘Viene y va’. D’allà, al ‘crescendo’, amb la banda traient fum a ‘La casa por el tejado’ i ‘Antes de que cuente diez’’, i a uns bisos que no van passar per alt ‘Rojitas las orejas’’ i la sabinesca ‘Soldadito marinero’, rimant “una mala primavera” amb “una lágrima en la arena”, i deixant aquesta imatge d’uns músics madurs gaudint del poder d’unes cançons senzilles i unes guitarres amb fermesa.

Temes:

Música Concerts