Anar al contingut

RELAT PERSONAL I POLIÈDRIC

Susan Faludi narra el canvi de sexe del seu pare

L'autora descobreix l'Stefánie a ‘A la cambra fosca', un llibre que supera l'etiqueta de memòries

"La identitat es pot utilitzar bé o malament", reflexiona la prestigiosa autora feminista

Idoya Noain

Susan Faludi narra el canvi de sexe del seu pare

El correu electrònic va arribar el 7 de juliol del 2004, després d'un quart de segle en què el contacte va ser pràcticament inexistent. En l'assumpte només hi havia una paraula, «canvis», i a l'interior, «notícies interessants» de Steven Faludi per a la seva filla, l'escriptora, pensadora i premi Pulitzer Susan Faludi. «He reflexionat i ja estic farta d'encarnar el mascle agressiu que no he portat a dins mai».

Als 76 anys, després de passar per una sala d'operacions a Tailàndia, Steven Faludi es convertia en l'Stefánie. Era una transició de gènere, però no la primera transformació de qui havia crescut a Hongria com a Istvan Friedman, fill únic d'una família jueva que va sobreviure a una guerra en què dos de cada tres jueus hongaresos van ser exterminats. Després va ser Istvan Friedman, que va marxar al Brasil i va començar els seus treballs en fotografia i cinema. I més endavant va ser Steven Faludi, emigrant als Estats Units, professional de retocar fotografies, amant de les activitats a l'aire lliure, marit i pare, l'agressiu masclisme del qual va portar la seva filla al camí del feminisme.

Aquell correu va obrir una aventura de trobada i retrobament que Susan Faludi, l'autora de ‘Reacción: la guerra no declarada contra la mujer moderna' ha plasmat en un aplaudit llibre, 'A la cambra fosca' (Edicions del Periscopi). I, tot i que podria entrar en la categoria de memòries, posar-li aquesta etiqueta és com intentar limitar Susan Faludi amb la de feminista. És una obra rica i ambiciosa que supera l'intens factor personal d'una relació complexa per endinsar-se en l'exploració d'una qüestió tan polièdrica, fluida, mutant i complicada com la de la identitat, ja sigui de gènere, nacional, política o religiosa.

"Ningú canvia del tot"

Va ser l'Stefánie qui va proposar a la seva filla que escrigués la seva història. Al principi ella va encetar el projecte «com a reportera», viatjant a Budapest amb la gravadora i una llarga llista de preguntes. «Crec que era sobretot per protegir-me a mi mateixa», diu l'autora en una entrevista telefònica, recordant l'«ansietat» que li produïa la reconnexió. «No era tant perquè el meu pare fos una dona sinó més per por del passat, per tots els fantasmes que teníem els dos.»

La idea d'escriure un llibre funcionava com «una espècie d'amortidor» perquè els dos poguessin connectar més còmodament. Però l'armadura periodística va anar desapareixent a poc a poc. Faludi va deixar de prendre notes de tot. I com més va entendre la història del seu pare, la seva infantesa, les seves experiències de la guerra, la seva primerenca vida familiar, que desconeixia fins aleshores, més va poder comprendre pel que passava.

«Podia fins i tot tenir més empatia pels esclats de ràbia aparentment inexplicables», explica, tot i que també matisa: «Es va tornar una dona però no va tornar-se una persona diferent. Cap de nosaltres canvia del tot completament. L'home violent i enfadat, la persona que feia por, no va desaparèixer mai del tot».

La identitat

El llibre va adquirir la forma definitiva quan Faludi va entendre com la història del seu pare «en moltes formes era una metàfora», i va aconseguir connectar aquesta història i el que passava entre elles dues «amb la cultura i la història: la lluita hongaresa amb la identitat nacional, la història de l'antisemitisme  a Europa, la història del transidentitat...»

«Per a mi la identitat no és una cosa», reflexiona l'escriptora. «La gent, per por, per desig de tenir les coses ordenades i organitzades, per la necessitat de pensar menys, vol trobar una etiqueta, enganxar-se-la i posa fi a l'agonia. No crec que funcioni així. Cada aspecte de les nostres múltiples identitats està en conversa amb els altres aspectes. I ho vaig poder veure certament en el meu pare. En l'àmbit més profund, no va poder separar mai els seus sentiments de ser jueu i ser perseguit com a jueu dels sentiments de tornar ser dona i intentar ser acceptada com a dona. El meu pare va veure la seva identitat de gènere a través de la seva identitat religiosa. Una era una lent per a l'altra i donava forma a l'altra».

Steven Faludi quan era un jove cineasta. / AUTOR FOTO (FONT)

«La identitat es pot utilitzar bé o malament, són dues cares d'un concepte», prossegueix Faludi. «Pot ser alliberadora si s'utilitza com a eina per a una comprensió més profunda i per a la consciència d'un mateix, i això ho veus en exàmens profunds al front feminista, o en drets LGTB, en drets civils, que la utilitzen per qüestionar i desafiar assumpcions i opressions culturals. D'altra banda, pot ser aclaparadora pot ser un substitut d'aquesta consciència pròpia quan es construeix per definir-te a tu mateix demonitzant l'altre o culpant-lo de tots els teus mals. Això ho veiem arreu:en la histèria antiimmigració, la xenofòbia, l'Estat Islàmic i els seus seguidors... Tots són intents d'utilitzar identitat per contenir qualsevol tipus d'enfrontament honest amb el món tal com és».

La politització de la identitat no és nova. Com recorda Faludi, «el seu segrest i tergiversació per populistes ideològics de dreta ha portat a tota mena de malsons, genocidi i catàstrofe». Ella creu que el fenomen ara té a veure amb «l'estesa sensació de pèrdua de pertinença, de no tenir vincles locals tribals.» Esmenta, també, «la pèrdua de religió, la sensació que tothom està desconnectat i ja no hi ha autèntiques comunitats, l'auge d'internet...», però identifica, així mateix, «molta romantització. Ens oblidem de la trampa que era estar atrapat al mateix lloc, definit per la religió o per la família patriarcal o per l'ètnia,» diu. «Intentem trencar amb això però així que ens fem més mòbils i desconnectats apareix la fantasia que si poguéssim trobar un espai segur a què pertanyem, tancar la porta al món, estaríem millor».

Trump, feminisme i #MeToo

Als Estats Units és evident que el president Donald Trump ha explotat aquest costat fosc de la identitat. També, que ha provocat una resposta d'activitat i activisme. «Hi ha un esforç de construcció d'una veritable comunitat que es veu com a reacció contra les polítiques de l'Administració Trump», diu Faludi, que assenyala que «en particular les dones han estat organitzant-se localment i comunitàriament. Ha sigut emocionant i una forma molt real, constructiva i productiva de crear connexió amb una visió compartida de canvi social i polític. Això és el que per a mi és el feminisme, o el que hauria de ser. Va ser segrestat per la cultura consumista per anar sobre aparences o autoexpressió, però al final es tracta de treballar juntes i prendre responsabilitats pel teu món».

Faludi defineix Trump  com «un abusador sexual i menyspreable en les seves relacions amb les dones» però apunta una altra cosa com el pitjor problema de la seva Administració: «Els seus esforços sistemàtics per minar els drets reproductius, la igualtat econòmica de les dones i la capacitat que emprenguin accions reals». I és aquesta lluita més gran contra els abusos estructurals la que porten Faludi a considerar que «és primerenc» encara per valorar l'impacte que pot tenir un moviment com #MeToo. «Ha mobilitzat i donat energia a un immens nombre de dones i això és fantàstic», opina. «Ha tret la màscara de molts homes fastigosos que mereixen ser expulsats de les seves feines, i el fet que les dones no només hagin parlat, sinó que se les cregui, és un enorme triomf, però #MeToo tindrà una importància duradora si porta les dones també a mobilitzar-se en els temes estructurals i fonamentals que limiten les dones més enllà del sexeNo erradicarem el patriarcat tombant patriarques un a un. Hi ha estructures latents de desigualtat. I no pots tombar un grup de paios malvats i pensar que has fet la feina».

Temes: Llibres

Per oferir-li la millor experiència possible estem canviant el nostre sistema de comentaris, que passa a ser Disqus, que gestiona 50 milions de comentaris en mitjans d'arreu del món cada mes. Ens disculpem si aquests primers dies hi ha algun procés extra de 'login' o si el servei no funciona al 100%.