Martin Scorsese, premi Princesa d'Astúries de les Arts

Va voler ser sacerdot però va acabar canviant Hollywood i retratant l’Amèrica més convulsa. Va reflectir les seves obsessions, com la culpa i la redempció. Va combinar els gèneres. Va baixar a l’abisme després de coquetejar amb les drogues. I va realitzar pel·lícules que formen part de la història del cine. Intel·lectual, enèrgic i influent com pocs, el cineasta Martin Scorsese (Nova York, 1942) és el guanyador del premi Princesa d’Astúries de les Arts 2018, un guardó dotat amb 50.000 euros i que el 2015 va recaure en un altre gegant del cine, Francis Ford Coppola.

El jurat ha destacat la renovació cinematogràfica realitzada pel director nord-americà al llarg de més d’una vintena de pel·lícules que el converteixen en «una figura indiscutible del cine contemporani». Autor d’obres mestres com ara Taxi Driver, Toro Salvatge i Un dels nostres, la seva visceral filmografia –amb un estil propi per moure les càmeres i unes bandes sonores memorables– forma part de la història del cine. El jurat recorda que, als seus 76 anys, Scorsese es manté en plena activitat, «unint amb mestria innovació i classicisme». El seu nom va ser escollit entre 35 candidatures de 21 nacionalitats.

ESCOLÀ I SEMINARISTA

Si la religió li hagués entrat fins a dins de l’ànima, potser el món hauria perdut un cineasta genial. A Scorsese, un xaval solitari que va créixer als carrers de Nova York, l’atreia tant la litúrgia de la missa que es va fer escolà. La seva família era catòlica i va estudiar en un seminari. El desencant va aparèixer quan no el van acceptar a la universitat catòlica. Això sí, al llarg de la seva carrera com a cineasta mai ha abandonat les seves obsessions: la culpa i la redempció. «Totes dues són elements constants en la meva vida, cosa que pot semblar una mica estranya. ¿Com pot un director de cine, que mostra els seus treballs a tot el públic, parlar de redempció quan no tothom hi creu? És part de la meva cultura, són pensaments que no m’abandonen», va assegurar en una entrevista amb aquest diari arran de l’estrena de Silencio, pel·lícula basada en el llibre homònim de Shusaku Endo que explica les tribulacions de dos jesuïtes portuguesos al Japó del segle XVII.

Quan es va estrenar Taxi driver –realitzada amb un pressupost ínfim i guanyadora de la Palma d’Or a Cannes el 1976– el director va entrar  en un cine per veure com reaccionava el públic. No se’n sabia avenir quan va escoltar crits d’ànim a Travis Bickle, excombatent del Vietnam i neuròtic taxista obsessionat amb netejar de «merda» (prostitutes i drogoaddictes inclosos) els carrers de la ciutat de Nova York. 

Notícies relacionades

Martin Scorsese: "Sempre he buscat l'absolució i la redempció"

El pare Scorsese

«El públic deia: vinga, fot-li, fot-li», confessa el realitzador en el llibre Scorsese por Scorsese. Ell, no obstant, havia tingut un altre objectiu. Crear una catarsi de violència, sí, però perquè la gent la rebutgés. El guió va ser escrit febrilment en deu dies per Paul Schrader i Scorsese la va rodar pensat que feia més una feina per amor a l’art que un èxit comercial. Mai s’havia imaginat que es convertiria en un clàssic, una icona del cine. La mítica frase improvisada per un portentós Robert De Niro en l’escena del mirall –«Are you talking to me?» («¿Parles amb mi?»)– és encara avui el lema de moltes samarretes.

Després de Taxi driver, mentre planejava New York New York, el cineasta va començar a coquetejar amb les drogues. «Per mi va ser el començament del descens a un abisme que va durar dos anys i del qual vaig sortir amb vida per un pèl», confessa a Moteros tranquilos, toros salvajes, l’imprescindible llibre en què Peter Biskind dissecciona la generació que va canviar Hollywood. Per sort, en va sortir amb vida. I el seu nom va passar a formar part de la història del cine. Això sí, va haver d’esperar fins al 2007 per rebre un Oscar (per Infiltrats).