CITA CINÈFILA

El Festival D'A arrenca la vuitena edició

El programa combina pel·lícules d'autors ja consagrats, clàssics en construcció i els joves talents més atrevits

ana-de-dia

ana-de-dia

2
Es llegeix en minuts
Juan Manuel Freire
Juan Manuel Freire

Periodista

Especialista en sèries, cinema, música i cultura pop

Ubicada/t a Barcelona

ver +

Si una cosa no està trencada, ¿per a què s’ha d’arreglar? En la seva ja vuitena edició, que s’inicia avui i s’estendrà durant 10 dies més, el D’A Film Festival es manté fidel a les seves coordenades habituals: cine firmat per noms propis, o directors que aspiren a ser-ho; sovint pel·lícules que mereixien distribució, però no l’han obtingut; una retrospectiva per a un autor el nom del qual es coneix, però no tant la seva obra (com passa amb Nobuhiro Suwa). 

Els canvis són, per si de cas, importants. El festival creix pel que fa a nombre de pel·lícules (100 en total, respecte a les 88 de l’any passat) i sales, i afegeix al seu mapa de ruta l’Auditori del CCCB i el cine Zumzeig. «A la primera s’hi instal·larà la nostra Sala Jove, on es podrà veure cine per a joves seleccionat per joves», va explicar Carlos R. Ríos, director del festival. «I al Zumzeig hi haurà una projecció al dia amb presència dels cineastes, tots ells locals».

El D’A segueix recollint l’obra recent d’autors consagrats del cine sobretot europeu; aquest any apareixen a la secció Direccions sospitosos habituals com Arnaud Desplechin, Serge Bozon, Philippe Garrel, Guy Maddin (per partida doble), Denis Côté Sharunas Bartas, els dos últims protagonistes de les retrospectives els anys 2014 i 2016, respectivament.

Joves promeses

Però el festival busca cada vegada més la manera d’exercir com a plataforma de joves promeses. És per això que, a partir d’aquest any, en la selecció competitiva Talents només hipodran competir directors amb un màxim de dues i no tres pel·lícules. «A partir de la tercera pel·lícula, ja es pot considerar que un director té una certa trajectòria», va explicar Ríos. Llavors ja han d’anar a la secció Transicions.

L’altre cine espanyol, aquest fet més o menys al marge de la indústria, tornarà a tenir aparador a Un Impuls Col·lectiu, secció amb ganxos com Dhogs, d’Andrés Goteira; Con el viento, de Meritxell Colell; Trinta lumes, de Diana Toucedo, o Yo la busco, de Sara Gutiérrez. L’aposta del D’A pel cine (inquiet) fet aquí és ferma:el festival s’acostuma a acomiadar amb una producció catalana o espanyola, en aquest cas Ana de día, d’Andrea Jaurrieta. 

¿Quina classe de temes marquen el programa del D’A per a aquest any? «El retrat jove hi segueix present, com el 2017», afirma Ríos. «Però si hi ha una temàtica que preval és el jo aïllat; com les persones proven d’incorporar-se a la societat i sovint no ho aconsegueixen. Passa a Hannah (amb una gran Charlotte Rampling, Copa Volpi a la millor actriu a Venècia), Con el viento, Invisible, First reformed o una altra de les meves favorites, Braguino, un migmetratge sobre dues famílies aïllades en una Sibèria llunyana».

Dues grans estrenes

Notícies relacionades

First reformed, dirigida pel mestre Paul Schrader i amb un Ethan Hawke com a capellà turmentat que ja apunta a nominació al premi Oscar, és una de les pel·lícules per les quals més va lluitar el festival barceloní. És una de les grans estrenes a Espanya del D’A, juntament amb l’esperada Disobedience, del director Sebastián Lelio; Lean on Pete, d’Andrew Haigh; Alive in France, del veterà Abel Ferrara, o Good time, dels germans Safdie, que tot i estar disponible a la plataforma Netflix mai s’ha vist en pantalla gran al nostre país.

Amb un programa així, no seria estrany que seguís el creixement de públic (l’any passat, va augmentar el 30% respecte del 2016). Carlos Ríos anima a sortir de casa i provar-ho, sense prejudicis, sense manies: «M’agradaria que la gent veiés el festival com una oportunitat per veure part del millor cine internacional, sense més definicions, sense més etiquetes». Atreveixin-s’hi, segur que ho disfrutaran. 

Temes:

Festival D'A