EL LLIBRE DE LA SETMANA

'Mandíbula': Entrar en l'espessor del bosc

L'equatoriana Mónica Ojeda desborda les fronteres del 'thriller' i el terror amb una ficció densa sobre el sentit de la violència

zentauroepp42599971 barcelona icult 21 03 2018 monica ojeda  escritora  foto xav180424191029

zentauroepp42599971 barcelona icult 21 03 2018 monica ojeda escritora foto xav180424191029

3
Es llegeix en minuts
Ricardo Baixeras
Ricardo Baixeras

Crític literari

Especialista en en literatura llatinoamericana

Ubicada/t a Barcelona

ver +

L’impacte que Mandíbula crea en el lector ja s’entreveu en les primeres pàgines, gairebé en les cites inicials, que són el pòrtic d’obertura a un món que s’intueix franc i desassossegant. Julia Kristeva: «Tot exercici de les paraules és un llenguatge de la por». O George Bataille: «L’horror lligat a la vida com un arbre a la llum». O Mary Shelley: «Aquí jau, amb la blancor i la fredor de la mort». O Leopoldo María Panero: «… la mandíbula de la mort / de la mandíbula caníbal de la mort».

Mónica Ojeda (Guayaquil, Equador, 1988) ha erigit una novel·la amb la matèria primera del gènere de terror. Però de seguida es percep que l’escriptura de Mandíbula va molt més enllà del gènere. La seva capacitat «per a implosionar el llenguatge» –tal com afirma una de les protagonistes d’aquesta història– és més que notable. El dolor físic, el mental, la crueltat, les coses prohibides, l’estranyesa corporal de l’adolescència, el terror atàvic i quotidià que amenaça en qualsevol moment, la relació maternofilial i la sexualitat són els ingredients d’un thriller metafísic que eixampla les fronteres del gènere. Mandíbula entés com un mapa cabal sobre el sentit de la violència i com a advertència sobre l’extrema fragilitat de les relacions humanes que s’explicita així:  «Siempre imaginó la violencia como una consecución de olas que escondían piedras hasta que se estrellaban contra la carne de algo vivo, pero nunca como ese teatro de sombras ni como la quietud interrumpida por los pasos de una silueta encorvada».

Una caixa de ressonància

El segrest d’una noia en una cabanya al bosc, la relació confusa amb la mare absent de la professora de literatura convertida en la seva segrestadora i les companyes adolescents d’un col·legi de l’Opus Dei que juguen a convocar el «Déu blanc» per ferir-se mútuament, per tocar amb el tou dels dits el gust exacte del dolor: aquí teniu els ingredients que podrien haver convertit aquest llibre en un més. Però no és el cas de Mandíbula, perquè Ojeda sobrevola més alt, s’endinsa enmig de la boscúria per entregar una ficció densa com el bosc encantat, una ficció amb una potència discursiva molt poc habitual («Estar asustada era sentir la verdad como una pestaña flotando encima del ojo») i amb una endimoniada habilitat tècnica que permet endinsar-se en temps diferents gràcies a escenes que dialoguen amb segments narratius que ja havien aparegut. La pretensió és convertir la novel·la en una caixa de ressonància digressiva que va in crescendo.

Notícies relacionades

«Se trata de entrar en el miedo, y eso es lo difícil… Se trata de entrar en el miedo como en la altura de una ola… Uno entra en el miedo porque ya no puede vivir en el umbral, latiendo de piedra y picaduras, entonces entra en el horror para no tener que seguir esperando a que pase algo. Para hacerlo pasar». Aquests passatges pertanyen a l’últim capítol del llibre, que es converteix en un final portentós i que guarda una relació vertical amb la primera frase: «Abrió los párpados y le entraron todas las sombras del día que se quebraba». En el seu dia no vaig llegir la primera novel·la d’Ojeda, Nefando, però l’escriptora equatoriana pot arribar a ser addictiva: ja n’he reservat un exemplar.

                                                                                                        

Temes:

Llibres