La Xina mira a les estrelles a través de la seva nova ciència-ficció

La República Popular Xinesa vol enviar una sonda a la Lluna per plantar patates... i com a primer pas per a una missió tripulada. Però una Xina que busca en l’espai el seu reconeixement com a gran potència no es limita a planificar el seu salt al nostre satèl·lit. Els seus escriptors, no gaire ben vistos encara però ja no perseguits com en la Revolució Cultural, també imaginen viatges a les estrelles. I no es conformen a pensar en patates extraterrestres, sinó que ho fan sense escatimar. I el que més ho fa és Cixin Liu, l’autor de la –ambiciosa és dir poc– Trilogía de los tres cuerpos. El seu tercer volum, El fin de la muerte, acaba d’arribar a les llibreries (després d’El problema de los tres cuerpos i El bosque oscuro, tots publicats per Nova).

  

Cixin Liu va ser el primer escriptor xinès a guanyar el premi Hugo a la millor novel·la. S’ha convertit en un fenomen milionari al seu país i en el mascaró de proa de la nova ciència-ficció xinesa. ¿Però hi ha alguna cosa més? Doncs sí. Una ambició enorme que en El fin de la muerte assoleix cotes còsmiques jugant amb el final de l’expansió de l’univers i l’especulació sobre dimensions fins a portar el tema del first contact entre humà i extraterrestre a nivells d’atreviment similars als de 2001, Contact o Interstelar. La referència audiovisual no és intranscendent: l’adaptació de la trilogia de Cixin Liu amb un pressupost de 1.000 milions de dòlars és una de les apostes principals d’Amazon Prime per competir en el terreny de les sèries.

    

El problema de los tres cuerpos donava inici a l’aventura de la humanitat que segles més tard remata El fin de la muerte: una astrònoma xinesa comet la irresponsabilitat de llançar un senyal a l’espai que delata l’existència d’una civilització intel·ligent a la Terra. Error. L’univers és un bosc fosc ple de depredadors, i delatar-se fent soroll no és el més prudent. A partir d’aquí, 1.800 pàgines que donen per a molt, amb diverses novel·les dins de la novel·la.

    

No totes elles, s’ha d’advertir, igualment digeribles per al lector occidental. Cixin Liu brilla en algunes fases –el videojoc que serveix de contacte amb la civilització extraterrestre de Trisolaris, la reconstrucció de quines formes de vida podrien desenvolupar-se en un planeta ancorat en un sistema de tres sols en òrbites impredictibles, els records de la Revolució Cultural, la brutal imaginació que demostra a l’imaginar els possibles canvis socials que poden desencadenar saber que la invasió alienígena arribarà inevitablement al cap de quatre  segles, els combats en el Sistema Solar i més enllà, les mil i una solucions imaginades per a fer front a l’amenaça, el descobriment de les conseqüències que en aquell bosc fosc no hi hagi només un depredador sinó molts, però molts...– i pot resultar un autèntic xoc culturals en altres. La sensació d’estranyesa que un occidental pot sentir al llegir en un diari una expressió del caire que «el pensament de Xi Jinping sobre el socialisme amb peculiaritats xineses de la nova època» ha entrat a formar part de la Constitució pot experimentar-la en ocasions el lector de Cixin Liu.

Antologia del gènere

Una experiència en què Cixin Liu no està sol. El seu traductor a l’anglès, Ken Liu, és al darrere de Planetas invisibles (Runas), una antologia de la ciència-ficció xinesa. Als relats de Ma Boyong i la seva barreja de tradicions mil·lenàries i fantasia, Hao Jingfang, representat amb un conte distòpic i un altre de pròxim a Italo Calvino, la surrealista Tang Fei, l’oníric Cheng Jingbo, la ciència-ficció dura de Cixin Liu, el postciberpunk Che Qiufan i la més literària Xia Jia els acompanyen assajos dels tres últims i del mateix Ken Liu, que demana al lector que els textos no es llegeixin en clau de crítica camuflada del règim. Almenys, no només com a tals. 

Notícies relacionades

Liu Cixin: 'La ciència-ficció és universal'

Set noves produccions en la temporada del Liceu

    

Encara que sigui difícil separar la política de l’evolució del gènere en aquell país. La ciència-ficció, explica Cixin Liu, des del seu origen a principis de segle, amb New China, de Lu Shi’e (1910), «es va convertir en una eina de propaganda per als xinesos que somiaven amb un país fort i lliure de depredadors colonials», una tendència que torna a sorgir en la seva nova onada d’autors. «Enfrontat a la realitat absurda de la Xina contemporània, l’autor no pot explorar ni expressar completament les possibilitats de l’extrema bellesa i l’extrema lletjor sense recórrer a la ciència-ficció», escriu en canvi el més crític Chen Qiufan.