Anar al contingut
Sant Jordi: una tradició amb espines

ALBERT BERTRAN

Sant Jordi: una tradició amb espines

L'escriptora Bel Olid, presidenta dels Escriptors en Llengua Catalana, i la poeta Mireia Calafell, directora del festival Barcelona Poesia, passen revista als rols i ritus de la diada

Núria Marrón

Des de fa un temps, el pirateig al vell Sant Jordi està sent de campionat. O de torneig, podríem dir aprofitant l’argot medieval. Per exemple. Aquell vell mandat que prescrivia regalar roses a les dones i llibres als homes es dirigeix a pas lleuger cap a la inanició. A la plaça de la Universitat i per tercer any, milers de persones celebraran l’amor lliure amb una petonada LGTBI, i cada vegada és menys freqüent la iconografia que interpreta al peu de la lletra la llegenda en què a) un cavaller d’armadura brillant es guanya el fervor del poble després de b) haver matat –per dessagnament– un drac que estava a punt de cruspir-se una princesa desmaiada i virginal el pare de la qual c) la brinda en matrimoni com a recompensa i sense importar-li el parer d’ella i d) és rebutjada pel sant perquè bàsicament és sant i li agrada cavalcar en solitari al capvespre. Sí, reconeguem-ho. Sant Jordi té una relació diguem que problemàtica amb els temps.

Problema número u. La classe. La història, recordem, es posa en marxa quan la filla del bon rei –ja se sap que les llegendes s’han formatejat durant segles en favor de l’statu quo– és oferta vestida de blanc a la bèstia, després que desenes de sacrificis anteriors no haguessin tret el sant ni dels seus tornejos ni dels seus exercicis espirituals. Problema número dos: la violència contra els animals i aquella recepta tan antiga de la propaganda que consisteix a bestialitzar l’enemic. I problema número tres: el gènere. Més enllà de les lectures que solen desgranar-se, vegem-ne una diferent: ¿i si el drac representa la sexualitat desencadenada de la princesa –qüestionen alguns medievalistes– reprimida i domesticada per l’home cap a l’ordre conjugal? ¿Què se n’ha de fer llavors de tota aquesta herència?

«És evident que les tradicions ens diuen qui som i ens fa molta il·lusió omplir els carrers de llibres i roses, ens fa sentir orgullosament catalans», assegura la poeta Mireia Calafell. «No obstant, ¿què diu de qui som tu i jo el fet d’homenatjar el cavaller que salva a la princesa? ¿Per què la princesa necessita la protecció del cavaller? ¿Per què fins i tot és dolent el drac? ¿Per què és necessari matar-lo? ¿Per què de tot això sorgeix una tradició en la qual les flors són per a elles i la lectura per a ells? ¿Per què la dona de la llegenda no és una dona rèptil, dona monstre, dona drac, per dir-ho en paraules de Maria-Mercè Marçal?». 

LECTURA CRÍTICA / Després de la tromba de peròs, endevinaran que, per a la poeta, és urgent «una lectura crítica i feminista en el seu sentit més ampli: no només qüestionant els rols de gènere, sinó també el rol d’ésser humà que mostra amor als seus a través de la violència cap als altres, que en aquest cas els altres són els animals». Un esquema, s’ha de dir, mil·lenari. Un apunt medievalista: la llegenda de Sant Jordi, les llargues arrels de la qual arriben fins a l’antiga Mesopotàmia, va ser un dels grans mites cavallerescos. Al segle XIII, Jacobo de la Vorágine va incloure a la seva Leyenda Dorada la història del sant de Capadòcia que combatia el drac i salvava la donzella; el culte es va estendre, i després, al segle XIX, el moviment la Renaixença va impulsar i nostrar el mite, que va acabar adornant amb la fira de roses del segle XV i la festa del llibre dels anys 20 del segle passat.

«Les llegendes, com els contes tradicionals, són així», admet Bel Olid, podríem dir que síntesi del dilema que ens ocupa: és autora de Feminisme de butxaca i presideix  l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, grans amfitrions en la diada. «És interessant –assegura– conservar aquest llegat com a part del patrimoni cultural comú i, a la vegada, poder-lo llegir de forma crítica». ¿De quina manera? «Explicant, per exemple, les històries, tant si són contes com productes Disney, amb notes a peu de pàgina –¿és correcte besar a algú que està adormit i ni tan sols et coneix?–, perquè són constructes culturals que s’han de conèixer. A la vegada, també estic a favor de les reelaboracions. De fet, hi ha moltíssimes versions de Sant Jordi que refan la història amb humor i gestos de complicitat. No es tracta que unes històries substitueixin les altres, sinó que convisquin».

ROSES PER A ELLS / En aquest reset de la diada, admeten Olid i Calafell, hi ha un capítol que va regular: que els homes rebin roses, un fet «bonic» que ajudaria a relaxar els ritus «d’una determinada idea de masculinitat» que encara veu com a anatema tot el que faci olor de femení. «Aquest és el camí pel qual hem d’anar, perquè és més complex, interessant i ampli. L’altre, l’únic que fa explícit la llegenda original, és tan estret i incòmode com les Rambles el dia de Sant Jordi», afirma la poeta, per a qui la tradició no es justifica en si mateixa, sinó que «ha de deixar una esquerda des d’on poder refer-la constantment, si no, és una roca que pesa i fa més mal del que sembla». «Diem qui som a partir de la tradició –afegeix–, però és necessari que aquest qui som sigui refundat any rere any per nosaltres, per la gent».

I precisament la gent, vindica Olid, ha convertit Sant Jordi «en la celebració que estem vius, i que escrivim, llegim i estimem, més enllà dels cànons, parelles, amics i fills».