L'odissea canina de Wes Anderson

Els gossos mai ho han tingut fàcil en els enlluernadors mons de Wes Anderson. Al llarg de les seves pel·lícules, els personatges canins han sigut atropellats –a Los Tenenbaum: una familia de genios (2001)–, apallissats –a Life Aquatic (2004)–, enverinats –a Fantastic Sr. Fox (2009)– i travessats amb una fletxa –a Moonrise Kingdom (2012)–. ¿És que el director texà té alguna cosa en contra seu? La pel·lícula que avui estrena a Espanya, la seva segona incursió en l’animació stop-motion després de Fantastic Sr. Fox, deixa clar que no. «Se suposa que els gossos són molt menys intel·ligents que els humans, però per un altre costat tenen una increïble capacitat de compassió», recordava Anderson fa unes setmanes a la Berlinale. «Si ells poden estimar tan profundament, ¿per què nosaltres no?».

Isla de perros, en efecte, és pura propaganda en pro dels millors amics de l’home malgrat que la seva sinopsi suggereixi el contrari: transcorre en una metròpolis nipona d’aquí 20 anys; per contenir una epidèmia de febre canina, les autoritats desterren la població canina a Isla Basura, un lloc horrible sembrat de detritus i fàbriques ruïnoses. A partir d’aquesta premissa, mentre relata l’aventura d’un nen que prova de trobar el seu gos i dels cinc gossos que l’ajuden, la pel·lícula convida a repetir-ne visionats. Totes les d’Anderson ho fan. El seu secret és que funcionen com nines russes: mentre la mires, quedes inevitablement meravellat per la seva filigranada superfície, però sota aquesta primera capa hi ha molt més a descobrir.

En aquest sentit, la versió del Japó que Anderson construeix aquí és una plètora de referències basades en l’amor del director pel cine i la cultura pop nipons. Les seves escenes inclouen homenatges a les pel·lícules de ciència-ficció d’Ishiro Honda i a les intrigues criminals de Seijun Suzuki; a El meu veí Totoro (1988), de Hayao Miyazaki, i a Nobi (1959), de Kon Ichikawa; i, sobretot, estan plenes de cites a El perro rabioso (1949) i a El infierno del odio (1963) i altres thrillers d’Akira Kurosawa. «Sempre m’han fascinat l’atmosfera i l’aire de misteri d’aquestes pel·lícules», confessa Anderson. «Vull creure que, si el 1960 Kurosawa hagués fet una pel·lícula ambientada en el futur, s’hauria assemblat a la meva».

No s’acaben aquí, diem, les al·lusions d’Isla de perros a tot el món nipó. Al llarg de la pel·lícula veiem fragments de teatre kabuki i baralles de sumo, sentim nombrosos haiku i tambors taiko i, en una escena, se’ns ofereix un tutorial de preparació de sushi. L’homenatge que Anderson ofereix és inequívocament afectuós, però això no ha evitat que una part de la crítica l’hagi acusat d’apropiacionisme cultural. Segons aquests detractors, el que aquí fa el director no és adaptar el seu idiosincràtic estil a les particularitats de la cultura japonesa, sinó just a la inversa. És una acusació que, fins a cert punt, ell no nega. «En molts aspectes he provat de ser fidel a aquest folklore, però al mateix temps l’he volgut retratar d’acord amb la meva pròpia sensibilitat. És el mateix mètode que he seguit a totes les meves pel·lícules». Anderson ja va patir acusacions similars quan va estrenar Viaje a Darjeeling (2007), en què tres germans nord-americans viatjaven per l’Índia. «Al capdavall, els mons on les meves pel·lícules transcorren mai pretenen assemblar-se al món real».

Un conte de fades

Notícies relacionades

Música amb Barcelona com a escenografia

Diada popular i sense cues

Tot i que certa, aquesta última afirmació requereix ser matisada. Isla de perros explora assumptes com el racisme, la xenofòbia i la persecució de minories, i retrata líders autoritaris que manipulen la veritat amb l’objectiu de satisfer els seus corruptes interessos. Dit d’una altra manera, és una versió fantasiosa del nostre món. Anderson, en qualsevol cas, rebutja establir paral·lelismes amb el present. «Sí, reconec que l’Holocaust mai va estar lluny dels nostres pensaments», explica sobre el seu treball amb els coguionistes Jason Schwartzmann i Roman Coppola. «Però no vull enganyar ningú: la intenció va ser explicar una cosa semblant a un conte de fades».

En última instància, Isla de perros no s’assembla tant a la cultura japonesa o a l’ombrívol escenari polític del 2018 com al món fictici que Anderson ha creat al llarg de la seva carrera. Aquí hi ha les mateixes obsessions temàtiques –el valor de la lleialtat– i els mateixos personatges addictes a la melancolia, i les composicions precises i els espessos dissenys de producció; i aquí també hi ha aquesta forma tan particular de mirar que fa que fins i tot una colla de gossos furgant entre la porqueria sigui una cosa realment bonica.