Amy MacDonald, la supervivent

Tenia tots els números per ser una d’aquelles one hit wonders, estrelles fugaces de la indústria musical, però Amy MacDonald no només ha sobreviscut a l’èxit de la cançó que la va col·locar en el mapa, This is the life (2007), sinó que està desenvolupant una carrera de llarg recorregut, com els artistes d’abans. Avui reapareix a Barcelona amb el quart disc, Under stars (Razzmatazz, Room Festival, 20.00 hores; obrirà Xavier Calvet, de Bullitt, presentant el primer disc en solitari, Firebird).

La trobadora folk-rock d’aquell primer treball, que va gravar amb només 19 anys, ha donat pas a un so més voluminós i de banda. La majoria de les cançons d’Under stars estan compostes, a diferència de discos anteriors, en col·laboració amb dos dels seus músics, Ben Parker i James Sims. «És un reflex de la meva evolució natural i de la meva relació amb la banda. És normal acabar fent les cançons amb qui fa temps que surts de gira, compartint situacions, records divertits, complicitats…», explica per via telefònica la cantant i guitarrista escocesa.

Actitud positiva

Que hagin passat cinc anys des del disc anterior, Life in a beautiful light, no és un indicador d’obstacles inesperats, sinó només la conseqüència d’«un llarg període de gires i de la lenta elaboració de les cançons». Aquí, les motivacions líriques són d’allò més variat i comprenen des de pinzellades sobre el seu univers emocional fins a apunts de l’estat del món. Entre les primeres, aquella dinàmica Dream on. «Una cançó que vaig compondre pensant en una de les meves millors amigues», revela. «Va passar una temporada en la qual tot li sortia malament i malgrat això mantenia una actitud positiva inspiradora».

En un altre pla cal parlar d’una peça més dura, The rise and fall, que tracta de la «pèrdua de confiança en l’home» i en què denuncia que «el poder corromp». I això que no solia ficar-se en temes polítics. «La vaig escriure després d’un temps que vaig passar obsessionada amb la sèrie House of cards i el calculador personatge de Kevin Spacek, un treball interpretatiu que em va impressionar. Tot i que després l’actualitat política sembla que acabi donant-li la raó», medita MacDonald, per a qui els motius d’inspiració al compondre poden venir de qualsevol costat. «Experiències personals, històries que els fans m’expliquen, coses que veig…»

L'empremta de Springsteen

Notícies relacionades

Amb el peu esquerre

"Aquesta és la millor finestra per a la moda nupcial"

Quan, fa quasi deu anys, va debutar a Catalunya, va incloure en el repertori Dancing in the dark, de Bruce Springsteen, i ara veiem que en l’edició deluxe d’Under stars s’hi torna a acostar en un sobri I’m on fire. «És un dels artistes que més m’han marcat», sospira. «Té una llista tan llarga de cançons clàssiques…»

D’ell pren també la manera de dirigir-se al públic. «M’agrada parlar amb la gent i fer que torni a casa pensant que ha format part d’alguna cosa».