Jonathan Wilson: "Roger Waters és un punk d'abans del punk"

Jonathan Wilson porta la seva substanciosa nova obra, Rare birds, al voltant d’un rock interiorista amb reflexos psicodèlics, demà a Razzmatazz 3. Ben aviat l’espera una missió molt diferent: enrolat en la banda de Roger Waters, el secundarà, com a guitarrista i cantant, en els concerts de divendres i dissabte al Palau Sant Jordi. Barcelona marca l’inici de la gira europea de l’exlíder de Pink Floyd. La banda estarà aquesta setmana assajant a la ciutat.

–El vam poder veure a Barcelona set anys enrere, tocant amb Jackson Browne i Dawes a Luz de Gas. ¿La seva vida ha canviat des d’aleshores?

–Del tot. Era l’època del meu primer disc diguem-ne oficial, Gentle spiri’, amb un so més folk, més americà, que el que faig ara.

–A Rare birds .

–Sí, vaig passar molt temps obsessionat amb aquella època, tractant de trobar el perfecte so acid rock, etcètera, i ara és el moment d’ampliar l’espectre.

–¿L’interessa sonar contemporani?

–No hi penso, en això, encara que quan et fixes en les gravacions actuals, el passat és un lloc més interessant que el present.

–¿Opina com Dylan que cap disc actual sona bé?

–Totalment. Però una vegada estàs en el punt de mira públic és hora d’assumir riscos. A Rare birds hi ha segments amb fossa, intervencions de saxo, cançons de 8 minuts, idees rares, encara que se’m critiqui per autocomplaent. M’agrada portar l’oient a un altre pla. És l’objectiu.

–¿Què aporta algú com Lana del Rey a la seva música?

–Té la veu més màgica i a la vegada trista que puguis imaginar, i la cançó que interpreta al disc, en clau menor, era perfecta per a ella.

–Les cançons d’aquest disc parlen de naufragis emocionals.

–Van de trobar-te a Los Angeles, solter, envoltat de gent de qui et fas amic només una setmana, anant a festes, tenint molts plans. És un disc de pujades i baixades, sobre què coi faig amb la meva vida.

–Abans de llançar-se en solitari ja va cridar l’atenció d’Elvis Costello. ¿Com va anar això?

–Sí, vaig treballar en el seu disc Momofuku i ell va ser un dels meus primers fans. Havia acabat Gentle spirit però no tenia qui el publiqués. N’hi vaig enviar una còpia i sorprenentment el va escoltar. Em va escriure una carta preciosa. Coses així signifiquen molt, igual que el suport de Jackson Browne.

–Entre els seus molts perfils, hi ha el d’ànima bessona de Josh Tillman, o Father John Misty. ¿És així?

–Sí, és com el meu germà. Estem en contacte, mostrant-nos cançons, cantant-nos-les... Ahir em va enviar dues maquetes. Passa el temps al meu estudi, fins i tot quan estic de gira, gravant amb Florence + The Machine. Ens inspirem mútuament. És una competició saludable.

–L’ha fitxat Roger Waters. ¿Què creu que va buscar en vostè?

–Roger i el seu productor, Nigel Godrich, buscaven algú que aportés rock’n’roll a la seva música. A Los Angeles hi ha una nova escuderia de músics excel·lents però que no tenen aquest esperit. Me’n vaig adonar llavors, i ara, després de 75 xous amb ell per tot el món, crec que Roger és un músic punk d’abans del punk.

–En una superproducció com la gira Us + them, ¿hi ha espai per al rock’n’roll?

–Sí, hi ha rock’n’roll i seqüències de molta tranquil·litat, com la llarga introducció de Breathe, minuts i minuts relaxants. Hi ha les dues cares de la moneda, el foc i la calma.

–Tocar les parts de guitarra de David Gilmour deu ser delicat.

–Roger ha confiat molt en mi. Tracto de no sonar a res que ja s’ha fet en el passat, fins i tot sabent que aquella guitarra Stratocaster remet immediatament a Gilmour.

–¿En quin moment s’ho passa més bé?

–Potser en algunes peces del disc nou, amb parts que vaig fer jo i improvisades, com Smell the roses. Però hi ha molts més: cantar Dogs, de Pink Floyd, és molt divertit.

–¿Era fan de Pink Floyd?

–No un fan dels de saber-ho tot, però un gran admirador de Gilmour com a guitarrista. Sempre m’ha encantat, sobretot l’àlbum The final cut.

Notícies relacionades

Una ‘a’ que vol dir ‘no’

Netflix narra ‘El caso Asunta’ sense permís dels implicats

–¿Serà l’última gira de Waters?

–Sí, ho és, ho va dir a CBS News i és així. És l’última estació de Roger. Fa molt temps que fa això.