Bernard Minier: "Els nens són tan dolents com els adults"

Bernard Minier (Besiers, 1960), antic inspector de duanes nascut al Pirineu francès, acostuma a escollir ambients gèlids per a les seves històries, com si volgués accentuar la sensació de calfred que provoca un crim. Noche, la seva cinquena novel·la, publicada per Salamandra, arrenca amb les indagacions de la inspectora noruega Kirsten Nigaard en una plataforma petrolífera del mar del Nord. Les seves troballes la condueixen a França per col·laborar juntament amb el comandant Martin Servaz en la persecució de l’assassí en sèrie Julian Hirtmann. «És un gest de complicitat adreçat a la literatura escandinava», diu l’autor durant aquesta entrevista a la planta 47 de la Torre Montparnasse, a la seu del seu editor francès.

–Després d’un parèntesi d’una mica més d’un any, recupera el comandant Servaz. ¿El trobava a faltar?

–Sí. Tenia moltes ganes de retrobar el personatge i que tingués un cara a cara amb Hirtmann, com a les pel·lícules de l’Oest. Però necessitava una bona raó per poder escenificar aquest enfrontament.

–I el va trobar en Gustav, un nen que no se sap de qui és fill. ¿Com va sorgir la idea?

–Era un tema que em rondava pel cap. Contràriament al que diu Jean-Jacques Rousseau, no crec que els nens siguin innocents i que sigui la societat qui els corromp. Quan veig el que passa al pati del col·legi… Els nens són tan dolents com els adults.

–Quan afirma que tots els personatges expliquen alguna cosa de nos­altres mateixos vol dir que hi ha en vostè una mica de Hirtmann? [Rialles]

–És una pregunta que em fan moltes vegades. Crec que no tinc res de Hirtmann, però tampoc he volgut construir un supermalvat, un geni del mal totalment desconnectat de la resta de la humanitat. Intento trobar algun aspecte que permeti identificar-nos-hi. En aquesta novel·la és la paternitat. Sempre em ve al cap l’exemple del criminal de guerra nazi o el dels padrins de la Màfia i dels seus sentiments per la seva pròpia família i els seus fills.

–¿Això significa que tots som bons i dolents alhora?

–És difícil respondre-ho perquè res és blanc o negre. Tot és gris. És una qüestió de grau. El que compta és si hem fet més accions bones que dolentes. De quin costat es decanta la balança.

–Un capítol de la novel·la té un títol significatiu: Los hijos nos hacen vulnerables. ¿No és al revés? ¿No ens fan més forts?

–Efectivament, ens fan més forts, però per necessitat. Imagini’s una situació de perill. Si no tenim fills podem fugir, depenem tan sols de nosaltres mateixos. Però si hem de protegir un nen, això ho canvia tot. Les opcions es redueixen. Això és el que ens fa vulnerables. Estem obligats a fer front a l’amenaça per protegir-los, i a ser més forts.

–En la seva geografia personal, en el mapa de la seva imaginació, ¿a quin lloc vol portar el lector?

–El meu territori s’assembla una mica al dels contes de fades. Hi ha molt bosc, molt fred, molta nit. Vull que el meu lector adult torni a l’estat de la infància, al del nen que es queda clavat escoltant la història que li estan explicant. Encara que estigui terroritzat, vol que li segueixin llegint el conte.

–En les seves novel·les hi ha també diferents respostes davant el perill.

–En situacions extremes és quan les màscares cauen i es veu el que hi ha darrere del vernís de civilització que tenim en la vida diària. La novel·la negra és això. Agafar gent normal, col·locar-la en situacions extraordinàries i veure com reacciona. Els personatges són ratolins de laboratori.

–Un personatge secundari, un psiquiatre, situa la imaginació entre la normalitat i la patologia. ¿Hi està d’acord?

–La imaginació segueix un procés misteriós. Parteix de la normalitat, de la realitat, dels nostres coneixements, dels nostres records i de la nostra memòria i, de sobte, fem un salt cap al que ens és desconegut. La imaginació es converteix en patològica quan no es pot controlar. A mi em passa.

–¿I com ho gestiona?

–Escrivint. Ho he convertit en un ofici, així puc canalitzar la coses.

–En un altre passatge parla de la percepció de la llibertat depenent de l’edat. ¿És una reflexió sobre la desil·lusió o sobre el realisme?

–Les dues coses. Quan s’arriba a la meva edat s’ha de ser realista. Un s’adona que té menys marge de maniobra del que es pensava als 20 anys i, sobretot, que les decisions que es prenen de jove són summament importants. És veritat que es pot canviar radicalment de direcció en qualsevol moment, però quan hem ficat el dit en un engranatge resulta més aviat complicat.

Notícies relacionades

El museu dels globus de la tercera temporada d'‘Emily in Paris’ obre a Barcelona l'1 de maig

Música, fantasia, dansa i burlesque

–No obstant vostè ho va fer als 50 anys…

–Ho hauria pogut fer abans, però em vaig passar 25 anys a les duanes.