CRÒNICA

El Petit de Cal Eril i Ferran Palau, efecte multiplicador

El món de tots dos artistes va confluir en un memorable doble concert a Apolo

jgarcia34378698 foto del concierto de el petit de cal eril en casa de val nc180324190005

jgarcia34378698 foto del concierto de el petit de cal eril en casa de val nc180324190005

2
Es llegeix en minuts
Jordi Bianciotto
Jordi Bianciotto

Periodista

ver +

Alguns programes compartits sumen i altres, multipliquen, com el de Ferran Palau i El Petit de Cal Eril, aquest dijous a Apolo (cicle Curtcircuit), en què es va penjar el cartell d’entrades esgotades. Doble concert en què tots dos van barrejar i van projectar els seus poders fins més enllà dels confins de la realitat, o alguna cosa així. Nit per, amb el temps, tancar els ulls i recordar, que va traçar excitants camins al voltant del que ells anomenen el «pop metafísic».

    

Pop, sí, més o menys, que especula amb vaporoses realitats paral·leles en el cas de Ferran Palau, autor d’aquelles cançons de cadència serena i atmosfera hipnòtica que alimenten el seu tercer disc, Blanc, i que es van anar obrint pas al voltant dels espirals infinits d’A dins i Flor espinada. Peces que et transporten a un altre pla mental amb recursos melòdics minuciosos, de traç mínim i gran expressivitat, construïdes sobre sigil·losos grooves.

    

Així, entre les imatges descrites a Miratge, enlluernats pel sol i imaginant que el cel, de sobte, sembla un altre, o ben tocats per la ventada fantasmal de Cavall blanc, el membre d’Anímic va crear un món a mida de les seves màgiques projeccions mentals. Una música que aconsegueix emocionar a través de l’abstracció, sense deixar de ser en el fons la d’un trobador, i a la qual va incorporar troballes de discos anteriors, com El meu lament o la Terra de blat que va tancar l’actuació.

CANVI DE PAPERS

Els seus tres músics van reaparèixer en el concert del Petit de Cal Eril: Dani Comas, al baix, Jordi Matas, canviant la guitarra per la bateria (i formant un aclaparador doblet amb Ildefons Alonso), i el mateix Joan Pons, de la bateria a la veu cantant, la guitarra i la batuta (imaginària), més els teclats d’Artur Tort. Un icònic triangle lluminós col·locat a delt de tot va guiar el blues còsmic de Cau la clau i un progressiu crescendo elaborat a través de Tot el que has estat i Com puc saber el que penses.

Notícies relacionades

    

Punts d’ancoratge del seu recent disc, conegut com disc triangular, una obra que desenvolupa un llenguatge pop que fon el cantautor amb la banda psicodèlica, que recorre a una mística amb un punt de botiga de joguines i que subministra constantment petits moments de clímax. Valent-se de cadències flexibles, sexi, a Som transparents, i d’una oberta emotivitat en una altra gran composició com és Les lletres no fan les paraules. Amb elles, i amb rescats de Amb tot, Partícules de Déu i Cendres, El Petit de Cal Eril va culminar una nit de gala per al pop després del pop, triangular, metafísic o com li plagui batejar-lo.