Benjamin Clementine: "Vull expressar vida"

Després d’estrenar-se amb l’ovacionat At least for now, Benjamin Clementine expandeix la seva aura de creador únic i ambiciós amb I tell a fly, una obra plena de metàfores sobre l’estat del món amb banda sonora de cançó pop neoclàssica. Parlem amb aquest cantant, pianista i compositor britànic, de 29 anys, en vigílies de la seva actuació, avui, a la sala Razzmatazz (festival Guitar BCN).

–¿Un disc molt pensat abans de la seva materialització a l’estudi?

–Sí, un disc complicat de construir perquè no és sobre mi sinó que expressa una preocupació social. Per desgràcia, tinc la sensació que no ha arribat tant a la gent com el primer. Sap greu.

–¿Creu que el públic no l’entén?

–Sembla que és així. Però per a mi la música no és només una cosa que dura uns instants. Quan jo m’hagi mort, la meva música continuarà sonant. No passa res, està bé.

–És un disc que sembla que sobrevola els gèneres musicals: hi ha influències clàssiques, pop, rastres de soul i jazz.

–No penso en les categories de la premsa musical quan faig música, sinó en el que intento expressar. El periodisme tendeix a posar les músiques en uns compartiments polítics i crec que això no quadra amb mi.

–¿Què vol expressar amb la seva música: bellesa, emoció o una cosa que pot sonar pretensiosa com és l’esperit dels temps?

–Vull expressar el meu moment en aquest món. Vull expressar vida. És la meva principal preocupació. I la manera com ho expresso és bonica perquè m’agrada el que faig.

–Hi ha una figura, un alienígena o un viatger, que sembla que guiï el disc. ¿És vostè?

–És una metàfora que s’inspira en la vida, el moviment, el temps, la societat al segle XXI… M’expresso metafòricament perquè no soc un polític, sinó un artista. Aquest disc és així, i al mateix temps, vull pensar, molt directe.

–¿Diria que les turbulències sonores que travessen les cançons són un reflex dels fenòmens polítics actuals a Europa i als EUA?

–Aquest disc és el fruit del temps en què vivim. A Europa, a Amèrica... Cada dia ens despertem sentint notícies sobre molts temes i aquest disc és un intent metafòric de captar aquest moment. Hi ha la figura del nòmada, del viatger, del vagabund… ¡Tots ho som! Colom, arribant a Amèrica, i Picasso, viatjant a París, una ciutat en la qual jo també vaig viure. Com Van Gogh. Per a mi, aquesta és la quinta essència de l’art, a partir de la qual l’artista intenta abraçar tot el coneixement.

–La cançó que el tanca, Ave dreamer,

–Sí, perquè tots lluitem a través de l’esperança. Com va fer Benjamin Franklin. També Obama transmetia esperança: «Yes, we can». Esperança, esperança. Sempre. El sentiment que pots fer el que vulguis fer. Aquesta llavor és en tots nosaltres.

–¿Com neixen les seves cançons?

–Les d’aquest disc les vaig escriure amb un clavecí i piano, però abans d’això cada cançó va ser un poema. Així van néixer.

–¿Diria que en aquesta importància del text hi ha una influència de la cançó francòfona, de Ferré o Brel, que va descobrir a París?

–I tant! Tot i que penso que el poeta és un artista que desgraciadament no ha pogut transformar els seus versos en música. Si penso en Bob Dylan o en Jacques Brel, hi veig una semblança amb la meva feina, perquè els seus textos també miren enrere, fins a Charles Baudelaire o Arthur Rimbaud. Les seves paraules eren tan poderoses perquè les van dir en el moment correcte.

–Al mateix temps, en la seva música hi ha un component pop i una teatralitat. ¿Li interessen icones com David Bowie o Freddie Mercury?

–Sí, perquè no eren només cantants: eren poetes, artistes, van crear alguna cosa que anava més enllà de posar-se al davant d’un micròfon i cantar. Leonard Cohen era molt poètic i l’admiro, però crec que Bowie s’expressava en altres graus i formes, i per això va ser més admirat. Com Mercury, que era la definició de l’expressió; s’expressava a la seva manera encara que la gent no tolerés l’homosexualitat. A ell això no li importava. Tenia esperança, creia que arribaria un dia, l’any 2018, en què la gent l’estimaria. No pensava en si mateix, sinó en el futur. Això és el que separa l’artista del cantant.

Notícies relacionades

Una ‘a’ que vol dir ‘no’

Netflix narra ‘El caso Asunta’ sense permís dels implicats

–Quan va publicar el seu primer disc li preguntaven més per la seva història personal, pels anys de rodamon pels carrers de París, que per la seva música. ¿Se sent una mica alliberat?

–Entenc que la meva història interessés perquè és distintiva, especial, i és un exemple d’aquesta idea d’esperança. Però els mitjans van escriure molt sobre això i es van oblidar que soc un artista. Amb aquest disc estic parlant més de la meva musicalitat. Està bé, és normal.