Alicia Vikander: "La meva Lara Croft no necessita que ningú li vagi al darrere"

La fibrosa i menuda Alicia Vikander (Göteborg, Suècia, 1988) anava per a ballarina, però una infortunada lesió al peu va truncar la seva carrera quan només tenia 16 anys. La jove va penjar les sabatilles i va dirigir la seva mirada a la interpretació, professió heretada de la seva mare. Va protagonitzar algunes sèries de televisió l seu país, però el cine li agradava més, així que es va mudar a Londres per formar-se i foguejar-se. Encara no ha fet els 30 anys i l’actriu sueca ja està considerada una estrella de Hollywood que també sap moure’s en el cine independent (Inmersión, de Wim Wenders). El 2016 va guanyar l’Oscar per La chica danesa. Ara, es posa en la pell de l’heroïna de videojocs més coneguda.

Vikander ha abandonat la seva actual residència a Portugal, on viu amb el seu marit, el també actor Michael Fassbender, i ha viatjat a Madrid per promocionar Tomb Raider, una nova entrega de la saga que, al seu dia, va protagonitzar Angelina Jolie. La Lara Croft de Vikander –que va jugar al primer videojoc de Tomb Raider quan tenia 10 anys– és infinitament menys sexual que la de Jolie. És una noia que deixa una feina precària i s’embarca en una aventura perillosa per saber alguna cosa més del seu pare, un magnat desaparegut; una rica hereva que vol guanyar-se a pols el seu lloc a la vida. Assaborint una coca-cola light amb  molt de gel, l’actriu s’asseu amb la premsa i parla de dones, cine i acció.

El seu personatge no és cap damisel·la amb problemes.

Per descomptat que no. Ja va ser trencador, al seu dia, veure Angelina Jolie en la primera Tomb Raider. Vaig créixer veient aquelles pel·lícules i crec que els dos personatges, el de Jolie i el meu, poden coexistir perfectament. Està molt bé que els joves creixin amb imatges així. És una llàstima que sigui l’excepció, encara que això està canviant els últims anys. La meva Lara Croft no necessita amor, ni que ningú li vagi al darrere. És una història que parla dels orígens del personatge i ens explica el seu viatge personal. Ella mateixa afirma que no és una superheroïna. Representa una realitat més pròxima. És algú que creix i madura. Crec que l’espectador li agafarà afecte, perquè és una noia normal que busca el seu camí. Podria viure en una mansió i tenir totes les comoditats, però prefereix enfrontar-se a la vida. La pel·lícula està basada en el videojoc del 2013, en què Lara Croft era més jove, més humana, més real i més aventurera. És, de fet, el videojoc més venut de tota la saga.

¿Com ha sigut la seva preparació física?

Enorme i duríssima, perquè el meu personatge és molt físic i, a més, surto en totes les escenes menys en una. Al principi de la pel·lícula, Lara Croft treballa de  missatgera i recorre la ciutat en bicicleta. Després fa de tot, com saltar enmig d’una tempesta d’un bombarder japonès. Soc petitona i volia fer justícia al personatge, així que em vaig fixar en els atletes i en els dobles que he conegut al llarg de la meva carrera. Vaig guanyar sis quilos de múscul. Vaig trigar quatre mesos a agafar-los; i és una llàstima, perquè els he perdut en qüestió de setmanes. A més de practicar esport moltes hores al dia, també vaig menjar moltíssim. Vaig treballar colze a colze amb un entrenador personal i crec que vam fer una bona feina. El meu personatge escala, així que havia de ser capaç d’aixecar el meu propi pes, cosa que, al principi, no podia fer. L’entrenament va ser salvatge.

-El seu personatge no és cap damisel·la amb problemes.

-Per descomptat que no. Ja va ser trencador, al seu dia, veure Angelina Jolie en la primera Tomb Raider. Vaig créixer veient aquelles pel·lícules i crec que els dos personatges, el de Jolie i el meu, poden coexistir perfectament. Està molt bé que els joves creixin amb imatges així. És una llàstima que sigui l’excepció, encara que això està canviant els últims anys. La meva Lara Croft no necessita amor, ni que ningú li vagi al darrere. És una història que parla dels orígens del personatge i ens explica el seu viatge personal. Ella mateixa afirma que no és una superheroïna. Representa una realitat més pròxima. És algú que creix i madura. Crec que l’espectador li agafarà afecte, perquè és una noia normal que busca el seu camí. Podria viure en una mansió i tenir totes les comoditats, però prefereix enfrontar-se a la vida. La pel·lícula està basada en el videojoc del 2013, en què Lara Croft era més jove, més humana, més real i més aventurera. És, de fet, el videojoc més venut de tota la saga.

-¿Com ha sigut la seva preparació física?

-Enorme i duríssima, perquè el meu personatge és molt físic i, a més, surto en totes les escenes menys en una. Al principi de la pel·lícula, Lara Croft treballa de  missatgera i recorre la ciutat en bicicleta. Després fa de tot, com saltar enmig d’una tempesta d’un bombarder japonès. Soc petitona i volia fer justícia al personatge, així que em vaig fixar en els atletes i en els dobles que he conegut al llarg de la meva carrera. Vaig guanyar sis quilos de múscul. Vaig trigar quatre mesos a agafar-los; i és una llàstima, perquè els he perdut en qüestió de setmanes. A més de practicar esport moltes hores al dia, també vaig menjar moltíssim. Vaig treballar colze a colze amb un entrenador personal i crec que vam fer una bona feina. El meu personatge escala, així que havia de ser capaç d’aixecar el meu propi pes, cosa que, al principi, no podia fer. L’entrenament va ser salvatge.Vaig practicar tota mena d’esport: tir amb arc, boxa, escalada i natació. Vaig disfrutar perquè tinc un passat com a ballarina. Tot l’equip volia escenes molt realistes i vaig treballar de valent.

-Aquesta nova entrega no s’oblida de l’humor.

-És que és un drama, però també una pel·lícula d’entreteniment. A vegades està bé anar al cine per oblidar la teva vida i disfrutar d’una aventura. S’ha de donar a l’espectador moments de treva perquè s’ho passi bé. El meu personatge m’agrada, entre moltes altres coses, perquè és enginyosa i sap fer bona cara a totes les coses dolentes que li estan passant.

-¿Li pesa molt la responsabilitat de representar una icona del videojoc com Lara Croft?

-Em va poder més l’emoció que la responsabilitat quan m’ho van proposar. És un gran honor. L’endemà d’haver acceptat vaig pensar: «¡Déu meu, amb la legió de fans que té el videojoc!». Per això tot l’equip va visitar la companyia dels videojocs. Volíem trobar l’essència del personatge i entendre per què té tants seguidors. Hem volgut aportar coses noves i fresques. Hem insistit molt en el seu costat humà. Crec que és una cosa que a la gent li agrada molt, saber què hi ha al darrere de les persones que veu a la pantalla.

-Hi deu haver qui li retret que el seu personatge es comporta exactament igual que un home.

-Aquest punt de vista és molt personal. He estudiat ballet durant nou anys i admiro les persones amb feines físiques. ¿L’activitat física és menys femenina? Crec que no. Rodant aquesta pel·lícula m’he sentit amb molt apoderada. Si sortim al carrer i preguntem a gent jove què és femení ens donaran respostes molt diferents de les que ens podien haver donat fa 20 anys. Durant el meu entrenament, he practicat arts marcials i boxa només amb dones, unes verdaderes professionals i unes ties molt dures i estupendes que podien, fins i tot, amb tios. Tot molt cool. El meu personatge ha de sobreviure i protegir-se a si mateixa. No és només forta, a més és intel·ligent.

-Quan li arriben guions, ¿espera trobar dones fortes?

-Soc feminista i busco papers interessants. Però, ¿què és una dona forta? És curiós, perquè això mai es diria d’un home.

-A l’inici de la pel·lícula la veiem amb una feina mal pagada de missatgera. Vostè és una estrella de Hollywood. ¿Coneix aquesta realitat?

-Evidentment. En el meu cercle més pròxim, a excepció del meu marit, no tinc a ningú que pertanyi a aquesta indústria. Sé què és això, també he tingut feines precàries, he sigut cambrera i he viscut en un pis molt petit.

Notícies relacionades

Set noves produccions en la temporada del Liceu

El retorn digital de ‘Sálvame’

-Vivim un moment en què Hollywood ha deixat clar que fan falta més dones que escriguin i dirigeixin pel·lícules.

-Sí, sí. Falten dones guionistes i directores en aquesta indústria. Continua sent excepcional veure una pel·lícula protagonitzada per una dona. Sobretot les d’acció. No obstant, les coses estan canviant a poc a poc. Com a exemple tenim Els jocs de la fam o Wonder woman. Pel·lícules així estan fent que el públic comenci a pensar diferent i que hi hagi més oportunitats. Són petits passos, però soc optimista, perquè les dues pel·lícules, a més, han tingut èxit comercial. Aquest és el repte, fer pel·lícules artísticament interessants i amb bons resultats de taquilla.