Éric Vuillard: "La veritat ens emociona i ens fa pensar"

Amb una narració d’a penes 150 pàgines, l’escriptor Éric Vuillard (Lió, 1968) ha aconseguit el Goncourt, el premi més important de les lletres franceses. L’ordre del dia (Edicions 62 / Tusquets) recull el que és patèticament anecdòtic, es fixa en els petits detalls sense importància, acosta l’objectiu de la càmera fins a les sabates gastades d’Adolf Hitler, els uniformes de l’Exèrcit nazi dels departaments d’attrezzo a Hollywood abans que la guerra comencés,  l’aixeta del gas que els jueus abans que es declarés oficialment la Shoah deixaven oberta per suïcidar-se i com la companyia els tallava el subministrament perquè els inquilins deixaven les factures sense pagar. 

Ironia i horror amb grans dosis de poesia en un curiós artefacte que els lectors han d’acabar de construir i de sentir com un cop de puny quan Vuillard els expliqui que els amos d’algunes empreses que avui ens assorteixen de rentadores, cotxes, articles de neteja i piles van recolzar econòmicament el Führer en el seu moment i el van sobreviure sense problema, evidentment.

–Malgrat que vostè tenia una trajectòria [dels seus llibres, només Tristeza de la tierra,

–Sí, jo no estava exactament en la centralitat de l’actual literatura francesa. El meu llibre no s’ajustava al que és habitual a les llistes del Goncourt. Va aparèixer a França massa aviat i a més no era estrictament una novel·la, sinó una narració basada en fet reals. Però si un llibre així ha aconseguit el premi vol dir que els textos amb una relació directa amb la realitat cada dia són més necessaris. 

–Totes les seves novel·les són històriques però no en el sentit tradicional. Utilitza la història per entendre el present, ¿és això? 

–Sí, el present és inquietant i borrós, molt difícil de comprendre. I la història, que mai és neutral, sempre té un sentit polític. Jo parlo de política de la mateixa manera que ho feia Victor Hugo a Els miserables, mostrava la pobresa que existia al seu voltant en un país que havia lluitat per la llibertat, la igualtat i la fraternitat.

–És una mirada moral, per tant. 

–No, és una mirada política. Hugo no retreia, senzillament mostrava la misèria com un fenomen social. La recepció d’Els miserables va ser impresssionant, i va ser així perquè el que explicava era veritat. 

–Posa el focus en els detalls més ínfims, que il·luminen el relat més que els números freds. 

–N’hi ha molts exemples. El del britànic lord Halifax, un dels artífexs de la política d’apaivagament durant l’ascens del nazisme. En les seves memòries, explica que, en una cita amb Hitler, va baixar del cotxe i no es va molestar ni a aixecar el nas, només va veure unes sabates una mica perjudicades. Es va treure l’abric i l’hi va allargar a qui es pensava que era un criat, encara que en realitat es tractava de Hitler. 

–El moment és divertit. 

–Sí, però també té una interpretació significativa. Vol dir que el conservador Halifax tenia un menyspreu social molt greu, se’n vanagloriava, i va ser precisament aquest orgull el que el va fer estar complementament cec davant el perill que representava Hitler. I si no ho va veure va ser perquè en el fons compartia amb ell que el nacionalisme i el racisme no eren forces immorals. 

–Sol dir-se ¿com és possible que el poble alemany no s’assabentés de res? Però vostè amplia aquesta possibilitat a anglesos, francesos i fins i tot a nord-americans que no van veure Hitler o no el van voler veure venir. 

–És veritat que els ambients anglesos més aristocràtics sintonitzaven amb el feixisme i que a França la seva aliança es veia com una forma de neutralitzar el Front Popular. Però bé, això no és un assaig. És literatura. He utilitzat el muntatge per comprendre coses que d’altra manera no tindrien sentit. És com un calidoscopi. Així que el llibre suposa una posició concreta de mi mateix enfront dels fets. Aquesta és la meva mirada. 

–Hi ha moments impagables, com el sopar a casa de lord Chamberlain amb  Joachim von Ribbentrop, l’ambaixador nazi a Londres, com a convidat. En ple sopar salta la notícia de la invasió d’Àustria, però els anglesos no fan fora a puntades el diplomàtic i aquest se n’aprofita. Tot és molt de farsa. 

–És que la ironia és una forma d’expressió de la realitat. No està exactament en la nostra mirada, sinó en la realitat mateixa. 

–Hauria sigut una magnífica escena d’El gran dictador, l

–A Rennes, on visc, van fer una exposició de Vivian Meyer, la mainadera fotògrafa. Hi havia una foto que em va interessar molt en què es veu un burgès molt gras assegut en un cotxe de luxe que treu una cama perquè un nen li enllustri les sabates. Quan la vaig veure em va semblar que era exactament una imatge de Chaplin, però no era una representació, era real. I no vaig saber distingir l’una de l’altra. 

–El més impressionant és que el seu llibre parla de com a poc a poc es van anar transformant les forces polítiques i sense adonar-nos-en vam entrar en una realitat que no imaginàvem. ¿És una alerta sobre els ascensos europeus de la ultradreta? 

–El llibre estava acabat fa dos anys, quan molts dels fenòmens que avui tenim a Europa encara no havien arribat. I no és que els hagi endevinat, no soc profeta, sinó que el llibre s’inscriu en les dues coordenades en  què funciona el món, l’autoritat i la legalitat. En els últims anys hem vist com aquests dos eixos han reduït la llibertat del ciutadà per augmentar la nostra seguretat. Avui els socialistes francesos s’atreveixen a proposar que es tregui la nacionalitat francesa a les persones acusades de terrorisme. Això estava en el programa de l’extrema dreta.  

–L’ordre del dia també permet comprovar que la postveritat i lesL’ordre del dia fakes news

–És veritat. Històricament hem sigut manipulats en les nostres informacions, ja sigui durant el franquisme o en el col·laboracionisme. L’únic canvi significatiu va venir amb la guerra freda. Allà hi havia dues versions, dues visions del món, dues veritats. Actualment, només hi ha un conjunt de petites versions que la majoria de vegades no coincideixen amb la veritat. El més inquietant és que hi ha joves avui dia que estan convençuts que l’home no va arribar a la Lluna. 

Notícies relacionades

Una ‘a’ que vol dir ‘no’

Netflix narra ‘El caso Asunta’ sense permís dels implicats

–¿Quina relació ha de tenir un escriptor amb la veritat? 

–Quan un escriu ha de tenir el convenciment que les seves paraules revelaran el que és el món. No serveix dir la veritat a mitges. En el curs de l’escriptura el que ens fa tremolar és la veritat. Perquè la veritat és el que ens toca, ens emociona i ens fa pensar.