L'essencialitat de Josep Maria Esquirol

Josep Maria Esquirol (Sant Joan de Mediona, 1963) té el parlar pausat de qui no pronuncia cap paraula en va. Sap que a partir de la precisió es construeix el pensament i que moltes vegades aquest es mostra carregat de xerrameca, per allò que tot adorn no és substantiu. Després d’una trajectòria de 30 anys de docència i 10 llibres en el seu haver, va guanyar el Premio Nacional de Ensayo i el Ciutat de Barcelona per La resistència íntima, que es va convertir en un supervendes en el seu gènere i va congregar un arc de lectors prou ampli per emocionar el burgès més conservador, i a l’altre extrem, lectors més com David Fernàndez. Ara, amb La penúltima bondat (Quaderns Crema / Acantilado), prossegueix la ruta marcada per aquell llibre, una incitació a viure la vida en la seva experiència més senzilla i a la vegada més fonda (habituals de l’autoajuda, absteniu-vos-en). Aquí es reprèn aquest concepte per parlar de la generositat i el desenvolupament de tres verbs essencials en la condició humana: viure, pensar i estimar.

    

L’autor s’atreveix a molt, fins i tot a utilitzar un concepte tan relliscós i «vinculat a tantes ximpleries» com la felicitat. En parla per primera vegada en la seva obra donant-li una significació diferent de l’habitual. «No he volgut donar-li una idea de totalitat perquè això és un carreró sense sortida i l’única cosa que provoca és frustració. Un paradís que no et porta enlloc. Un diumenge etern. En canvi, si penses en la felicitat com una cosa associada a l’acció es converteix en un concepte més auster i pot estar lligat, per exemple, a l’alegria per una feina ben feta».  D’aquí ve que el títol al·ludeixi al concepte d’obra no acabada.

    

Renega del llenguatge més especialitzat o tecnicista, que denomina «degenerat». Li interessa molt més el llenguatge col·loquial i reivindica l’expressió «vas bé» pronunciada per un amic o un mestre. «Aquesta frase té sentit en el camí que vas fent i és molt poc pretensiosa».

MATERIALISME DEL CONCRET

«Jo no parlo de la vida com una totalitat –especifica el filòsof–, sinó de les vides concretes de les persones. El punt de partida per a mi és l’horitzontalitat de la terra on s’aixequen les vides verticals de cadascú. Sembla que som molt materialistes, però això és tan sols un concepte abstracte. En realitat, el materialista és el que toca les coses, que les viu de prop». S’ha de recordar que Esquirol és net d’un pastor de bestiar i que «reivindica el materialisme de les coses concretes».

    

Abstracte és un concepte que no agrada al pensador perquè l’abstracció no et fa «anar bé». Descreu de les idees preconcebudes que actuen com a veritats inamovibles, ja es diguin religió o política. Però el cert és que molts creients han vist una certa resposta espiritual en els llibres d’Esquirol, que no ha dubtat adoptar Francesc d’Assís, el sant més àcrata i ecumènic, com a company de viatge. Però la transcendència religiosa no era la seva intenció. «Jo no estableixo diferències entre el món i un univers platònic o religiós, perquè aquest plantejament tampoc va bé. Senzillament crec que sentir-nos vius és una cosa que no podem assumir, en el sentit de pair. Jo sento que no soc l’amo de mi mateix. Però, és clar, en aquesta situació es produeixen bretxes. Si algú hi vol veure transcendència espiritual no em sembla malament, com no em sembla malament el contrari, encara que no era la meva intenció ser interpretat així».

DAVANT EL MAL

La penúltima bondat, igual que La resistència íntima, té molt de guia vital, d’assenyalar els gestos que ens fan més humans i que es troben perillosament a prop dels seus contraris. «Els gestos essencials de l’ésser humà són empara i generositat. Crec que tot el que es genera pot degenerar amb un petit desplaçament, així que hem d’estar molt pendents de tot el que es genera». Posa com a exemple la passivitat, que creu positiva en el sentit que està associada a la sensibilitat, però aquesta, ai,  es troba molt a prop de la indiferència. «Quan va escriure sobre les raons de fons que havien possibilitat els camps de concentració, Theodor Adorno va dir que s’havia de prestar atenció a la fredor de les persones». 

Notícies relacionades

Del narrador com a ventríloc

Guerra civil versemblant

    

La prevenció, tan senzilla com clara, l’estableix en la generació de la bondat i afegeix: «En nom del bé s’han comès grans errors però no en nom de la bondat. Les arrels de la bondat són més profundes que les del mal». Aquesta constatació, assegura, no treu intensitat ni dolor als efectes de la maldat.