Andres Neuman: Aferrar l'aire

Sobreviure a Hiroshima i rebre l’impacte de la notícia de la tragèdia nuclear de Fukushima uneixen en un prim fil groc totes les ruptures anímiques que configuren l’existència del senyor Watanabe, l’únic centre de Fractura, llarguíssima novel·la que Andrés Neuman (Buenos Aires, 1977) entrega després de l’enormitat que va suposar El viajero del siglo.

    

A Hiroshima, Watanabe ho va perdre tot: pares, germans i l’esperança en el futur. Es reclou en si mateix i en internet com a succedani de la vida futura. El 6 d’agost del 1945, el bombarder nord-americà Enola Gay va llançar la primera bomba atòmica en el marc de la segona guerra mundial i un nen denominat Watanabe va ingressar per sempre en una existència silenciosa, dolorosa i feta de petits gestos. L’11 de març de 2011, tots els seus fantasmes tornen a aparèixer de la mà d’un tsunami implacable. El senyor Watanabe pensa en la bellesa: «Frente a la hipérbole de los rascacielos piensa en el derrumbe de la belleza, en la desconcertante facilidad con que puede ser destruida».

Notícies relacionades

Amb el peu esquerre

"Aquesta és la millor finestra per a la moda nupcial"

TEMPS INTERN I TEMPS EXTERN / Amb el temps, aquell nen convertit en home sap que pertany a una «pequeña congregación de últimos». Són aquells que han guardat el dolor de la destrucció col·lectiva en la intimitat d’un petit jardí japonès interior, i és per això que «…tiene la impresión de estar materializando una antigua fantasía. Contemplar cómo es la vida cuando no debería quedar nadie. Mirar póstumamente». Viurà amors impossibles a París, Nova York, Buenos Aires i Madrid. Són els episodis en què Neuman recorre la vida sentimental del personatge, el temps intern dels enamoraments del senyor Watanabe marcat pel temps extern dels esdeveniments històrics ocorreguts al segle XX.

    Però el millor del llibre no és aquest acoblament de l’àmbit extern amorós amb l’àmbit intern dolorós. El que fa cruelment emocionant aquest text es configura per tots els moments en què el senyor Watanabe mira de reconstruir-se com si fos una ceràmica trencada pels artesans del kintsugi que «insertan polvo de oro en cada grieta, subrayando la parte por donde se quebró». I molt especialment l’inici i el final de Fractura, que són, en la seva muda senzillesa, perfectes en el dolor expressat amb exactitud i docilitat. Com els poemes jisei de comiat, poemes de mort en vida, el senyor Watanabe pot proferir: «Un último deseo/ poder asir/ el aire».