RECITAL A BARNASANTS

Ruper Ordorika, buscant el ressò

El cantautor basc revisa el seu repertori en solitari i en clau acústica diumenge a l'auditori Barradas

fcasals31361132 icult ruper ordorika180303171948

fcasals31361132 icult ruper ordorika180303171948

2
Es llegeix en minuts
Jordi Bianciotto
Jordi Bianciotto

Periodista

ver +

Rruper Ordorika porta a les espatlles gairebé quatre dècades de trajectòria i una vintena de discos al voltant d’una cançó d’autor que ha incorporat tant textures del folk com del rock d’avantguarda. Avui torna al festival Barnasants (audi-

tori Barradas, de l’Hospitalet, a les 19.00 hores) reduït a la seva essència, la seva veu i la seva guitarra, buscant transmetre el que ell en diu «el ressò de la cançó», és a dir, l’ingredient volàtil que fa que una composició transcendeixi el seu significat explícit i «ressoni més enllà d’un mateix».

Un propòsit elevat que aquest trobador d’Oñati (Guipúscoa) persegueix sense cops d’efecte ni fent-se la víctima per cantar en una llengua, l’eusquera, que és «minoritària al seu mateix país». Continua fent discos «miraculosament», ironitza, i diu tenir la sensació que les seves arts «són ara més visibles que en altres temps», fins i tot sense saber exactament per què. De fet, el seu últim disc, Guria ostatuan, llançat a finals del 2016, ha obtingut un dels premis de la música basca, Musika Bulegoa, per les seves qualitats «subtils i poètiques».

Les cantines del món

El títol d’aquest treball al·ludeix a un bar o un refugi que es diu Guria, que es correspon amb el que, en efecte, el va aixoplugar en el passat al seu Oñati natal i que alhora és «un símbol del lloc on et trobes amb la teva gent i on no et sents jutjat». Al disc hi ha al·lusions a les «cantines del món» a través de la poesia del nord-americà Gary Snyder, metàfores dels espais «on busques l’altre i que tothom necessita».

Tot i això, a Barnasants anirà més enllà del disc i oferirà un recital antològic amb les seves cançons nues, en contrast amb les elaborades textures de les versions gravades, en què sol comptar amb músics de l’escena experimental novaiorquesa com el bateria Kenny Wollesen (col·laborador habitual de John Zorn i Bill Frisell). «Hi ha cançons, no totes, que com més nues, més guanyen, encara que comprenc que així exigeixen més a l’oient. I la pregunta és com funciona això davant un públic que no entén les lletres», reflexiona. Aquí, remetent-se a les seves experiències a Catalunya, observa una audiència que «encara que no entengui, comprèn, per dir-ho així, i comparteix el fet de la cançó per altres variables».

Notícies relacionades

Aquest Ordorika més purament cantautor té fondes arrels que arriben a l’escena catalana dels anys 70, començant amb una de les veus més heterodoxes, la de Sisa. «Els seus primers discos van ser per a mi una revelació. Ningú feia aquelles lletres. I Pau Riba, i Ovidi Montllor… Aquell moviment va ser un referent», destaca, i es mostra fins i tot disposat adaptar algun dia a l’eusquera, «tot arribarà», alguna cançó catalana que el va motivar.

Cançó en eusquera

Tot i que «són mals temps per a les minories», Ordorika valora el camí fet. «Jo encara soc dels que van créixer veient pegar a l’escola per parlar eusquera, així que ser on som vol dir que hi ha una comunitat amb voluntat de perdurar i molta gent que sense ser euskaldun ho valora com un fet culturalment important», destaca. Ho farà el públic que l’aculli a Barnasants, on se servirà de les seves cançons per «comunicar i anar una mica més enllà d’un mateix». Tornem a la seva teoria del ressò, al fenomen segons el qual «a vegades, les cançons aconsegueixen reverberar i parlar-te d’una altra manera, tocant freqüències que potser no són lògiques però que et commouen».