Enric Hernàez, en temps de 'flashback'

Quan ens parlen d’himnes difícilment pensem en Te recuerdo Amanda, de Víctor Jara, o Palabras para Julia, de Paco Ibáñez (i José Agustín Goytisolo), però a cançons com aquestes recorrerà Enric Hernàez avui a Luz de Gas, dins de Barnasants (21.00 hores). Un recital, titulat precisament Himnes, en què combinarà composicions referencials, «per a tothom o només per a un mateix», amb peces pròpies, i que gravarà per a una futura edició discogràfica.

En l’origen del projecte hi ha les sensacions viscudes els últims mesos a Catalunya, un «atordiment» que l’ha portat a recuperar cançons antigues alienes més que a crear obra nova. «Segur que tots acabarem fent cançons sobre el que està passant, però encara és massa pròxim. Per això, aquest repertori ha tornat a la meva vida omplint el buit de les cançons que ara mateix no puc fer», sintetitza l’autor d’Una foguera de Sant Joan en ple gener. Composicions que apunten cap «al fons poètic més actiu i compromès» i que veu necessàries en aquests «temps de flashback», en què «a un tio li han caigut tres anys i mig de presó per unes cançons».

Prohibicions contraproduents

Però, ¿què és un himne? «Pot ser moltes coses. Cançó de l’atzar, de Pi de la Serra, formalment no ho és, però la tinc com a model perquè ensenya la funció del cantautor», explica apel·lant a aquestes peces que no van ser compostes «per exaltar una persona o una victòria», com indica el diccionari, ni per ser «emblemes d’una comunitat», però que són simbòliques a títol personal. O bé han adquirit un estatus icònic encara que l’autor no ho busqués, com Apesar de vôce, de Chico Buarque. «Es va convertir en himne quan la van prohibir i Buarque va haver d’exiliar, I al carnaval de l’any següent tothom la cantava pel carrer», explica. La seva lletra, dedicada a la dictadura brasilera, diu: «¿Com prohibirà que el gall insisteixi a cantar?» «L’hi dedicaria a Rajoy encantat de la vida», confessa el cantautor.

També hi ha els himnes que són a la vegada antihimnes, com Le déserteur, de Boris Vian, antítesi de la cançó patriòtica. Aquí té un dilema: la versió coneguda d’aquesta peça pacifista dient «avisa els gendarmes / que no tinc armes / i que poden disparar», quan originalment era tot al contrari, «que porto armes i sé disparar». «¿Com la cantaré? Hi ha raons per defensar les dues versions. La meva intenció era cantar la primera, però la segona és la que Vian va gravar i és la que ens ha arribat. Recuperar l’altra seria com fer-li una esmena, com anar de sobrat. Sincerament, estic dubtant», reflexiona.

Esfera llatina

Notícies relacionades

Set noves produccions en la temporada del Liceu

El retorn digital de ‘Sálvame’

La selecció de cançons inclou autors com José Afonso, Francesco de Gregori i Ovidi Montllor, tots ells englobats en l’esfera llatina, encara que al principi la seva llista incloïa peces anglosaxones, dels Beatles, Cohen o Waits. «Aquestes van acabar quedant fora per una qüestió d’estètica musical», al·lega Hernàez, que no té problemes amb la cultura pop. «Al cap i a la fi, m’he criat amb la música anglosaxona», recorda, encara que afegeix: «Ara em fa més il·lusió cantar una peça en portuguès que en anglès»”.

Al final, tot aquest cançoner té com a horitzó l’enriquiment anímic, subratlla. «Com deia Víctor Jara, la cançó no s’ha de baixar al poble, sinó elevar-la, i això que ell no ho posava fàcil amb els seus textos», assenyala Hernàez, convençut que «si a la gent li apuges el nivell, respon». Portarà la teoria a la pràctica a la sala Luz de Gas amb un grup de cinc músics i dues veus, així com cinc convidats: Joan Isaac («l’únic que pot cantar bé De Gregori en italià»), VerdCel, Pere Martínez, Anna Ferrer i Mercè Serramalera.