Samuel Maoz ('Foxtrot'): "La identitat d'Israel es defineix per l'Holocaust"

Els últims mesos han sigut especialment convulsos per al cineasta israelià Samuel Maoz (Tel Aviv,1962). Per una banda, ha rebut premis per tot el món i especialment al seu país; per l’altra, ha rebut dures crítiques de líders polítics i fins i tot amenaces per e-mail. I tot a causa de la seva segona pel·lícula, Foxtrot, una tragèdia en tres actes plens de realisme i surrealisme i melodrama i humor i terror en què, a partir de la mort d’un jove soldat, reflexiona sobre les misèries de l’Exèrcit del seu país i l’absurd de la vida militar. El director es va asseure amb EL PERIÓDICO DE CATALUNYA durant el passat Festival de Macau per parlar de traumes col·lectius, autocrítiques necessàries i metafòrics passos de ball.  

–La seva primera pel·lícula, Líbano (2009), es va basar en la seva experiència com a artiller d’un tanc durant la guerra del Líban de 1982. ¿En quina mesura Líbano Foxtrot 

–La guerra em va deixar ferides incurables, no té sentit negar-ho. I fer Líbano em va ajudar a processar la sensació que haver llevat vides em provoca, i a suportar la càrrega insuportable amb què estic obligat a viure. Després de la seva estrena, molts israelians que patien el trastorn d’estrès posttraumàtic em van explicar les seves històries, i llavors vaig comprendre que no estava sol, que el meu dolor i el meu sentiment de culpa són un mal col·lectiu. Sí, també d’aquí ve Foxtrot.

–La pel·lícula ha sigut durament criticada per la ministra de Cultura israeliana, Miri Regev. ¿Quins són els seus motius?

–Més o menys va venir a dir que Foxtrot era un intent de destruir Israel. I el més absurd de tot és que la va atacar sense haver-la vist. Si ella fos una persona més llegida, sabria en què consisteix una metàfora. I sabria que l’art sovint exagera i radicalitza la realitat amb l’objectiu de generar discussions i diàleg. Sigui com sigui, els seus atacs no van fer res més que confirmar la validesa del missatge de la pel·lícula. 

–¿En quin sentit?

–¿En quin sentit?

–Perquè Foxtrot intenta mostrar que  la societat israeliana prefereix enterrar la veritat al fang que enfrontar-s’hi, i això és precisament el que impedeix que avancem. Per això vaig fer servir  com a metàfora el foxtrot, que és un ball en què fas una sèrie de passos però sempre acabes en el punt de partida. El poble israelià necessita que algú li agafi la mà i el tregui d’aquest cicle que es repeteix una vegada i una altra.

–Aquest algú són els líders polítics, és clar.

–És clar. Però no els que tenim ara, que es dediquen a manipular el poble repetint eslògans que no tenen res a veure amb la realitat o la lògica, i que l’únic que fan és tirar més sal a la nostra ferida. Diuen: «És necessari que visquem en un estat militaritzat, i que visquem en un estat d’alerta permanent, perquè som una nació en situació de perill existencial».

–La ferida a la qual es refereix, l’Holocaust, ¿fins quan seguirà oberta?

–Mai. S’ha convertit en l’ADN del país. La identitat d’Israel es defineix per l’Holocaust, i pel trauma que se’n deriva. Mai sanarà perquè l’elit política no vol que ho faci. Perquè l’Holocaust els serveix per seguir presentant els israelians com si fossin les víctimes, i aquest victimisme seguirà enquistat en la nostra societat durant moltes més generacions. Jo, sense anar més lluny, he passat tota la meva vida aixafat per ell.

–¿Per què ho diu?

–Els nostres professors, els nostres pares, havien experimentat la pitjor barbàrie de la història de la humanitat, i es passaven el dia ensenyant els números que tenien tatuats als braços i cridant-nos que ells havien patit l’Holocaust, i que per tant nosaltres no érem ningú per queixar-nos. Si jo treia un 7 en un examen de l’escola en lloc d’un 10, la meva mare em deia: «¿Per a això jo vaig sobreviure a l’Holocaust?». I quan tornaves de la guerra sa i estalvi i t’atrevies a expressar un dolor interior, llavors et deien: «Deixa de ploriquejar, nosaltres vam patir l’Holocaust». Ha sigut una llosa.

Notícies relacionades

Amb el peu esquerre

"Aquesta és la millor finestra per a la moda nupcial"

–¿I com l’han afectat, des del punt de vista personal, els atacs del Govern?

–Ha sigut molt dur. M’han escrit correus electrònics en què em deien que m’estaven esperant fora de casa, i que quan sortís em deixarien cec perquè no pogués fer pel·lícules. També m’han amenaçat dient que la meva filla és molt guapa però aviat deixarà de ser-ho. No entenen que si critico el meu país és perquè l’estimo amb bogeria, i per això em dol tant veure’l així.