Anar al contingut

CRÒNICA

Sokolov, el geni sempre torna

El carismàtic pianista rus va captivar el Palau amb obres d'Haydn, Schubert i sis generoses propines

César López Rosell

Sokolov, el geni sempre torna

KLAUS RUDOLPH

Misteriós i extremadament tímid, Gregory Sokolov (Sant Petersburg, 1950) va tornar a deixar l’empremta de la seva mestria en la seva 11a aparició al cicle Palau Piano. La seva visita anual és cita obligada per als melòmans que segueixen fidelmennt les actuacions d’un dels pocs mites vivents del piano. L’intèrpret rus és un geni que aconsegueix que la recreació de les obres de l’extens repertori que domina es transformi en una experiència gairebé religiosa.

Amb aquest so pulcre i sense artificis que va directament a la medul·la creativa, va tornar a establir càtedra dimecres davant un públic experimentat en els seus concerts i un altre de  novell, que hi anava a descobrir  el miracle musical de cadascuna de les seves interpretacions. Uns i altres (entre els quals hi havia Jordi Savall, acabat d’arribar de la gira per Austràlia i Nova Zelanda) van sortir del recinte modernista amb la sensació d’haver viscut una experiència única.

Tot va començar, com sempre, a mitja llum. A Sokolov l’únic focus que li interessa és el que tingui a veure amb la projecció de la veritat interpretativa. Res a veure amb les mediàtiques estrelles que utilitzen tots els efectistes recursos comunicatius per posar-los al servei de l’espectacularitat. La bellesa mística que emergeix de la profunditat musical és l’arma principal d’un mestre que sembla dir: «Tanquin els ulls i concentrin-se en el que va voler dir el compositor». Passat pel seu personalíssim tamís, evidentment.

Pletòric d’energia, entrega i generositat, va arribar a oferir sis propines, com un segon concert de mitja hora. Va acabar sent acomiadat amb bravos i crits de «gràcies», fins i tot en rus, d’una sala enardida. En aquest set final van brillar els passatges de dues obres de Chopin, especialment el Preludi, opus 28, que expressa el dolor que provocava la pluja de Valldemosa en l’autor. Sokolov també va oferir peces de Rameau, Scriabin i Griboiédov.

Abans d’arribar a aquesta festa final, havia abordat en una intensa primera part tres sonates de  Haydn en mode menor començant per la Hob, XVI: 44, exposada amb prodigiosa tècnica i riquesa de contrastos. Una meravella, tot i que on va estar espaterrant va ser amb els quatre impromptus, de Schubert. Una delikatessen en mans de l’intèrpret, que va tenir la seva millor expressió en les aclaparadores variacions sobre un tema de Rosamunde del tercer impromptu. Sokolov no va pronunciar ni una sola paraula i va deixar que parlés només la música. ¡Que gran!