"¡No ens lliurem del feixisme!"

La Faktoria d’Arts és a només 200 metres de la rambla d’Egara, principal artèria viària de Terrassa. La seva ubicació és tan cèntrica que el restaurant del costat es diu El Rovell de l’Ou. Aquest local musical polivalent funciona com a discoteca, club de karaoke i sala de concerts en la qual tant pot actuar el grup indie Els Punsetes, els rapers canaris Locoplaya, el que queda d'OBK i bandes de versions de Dire Straits i El Último de la Fila.

Aquesta setmana la Faktoria s’ha convertit en la primera sala catalana on Soziedad Alkohólika presenta el seu disc Sistema antisocial. Per a la premsa generalista no és rellevant, ja que  el que no passa a Barcelona no existeix, però al Vallès és un gran esdeveniment.

El primer que es veu al local és la gegantina parada de samarretes i dessuadores. Tenen gairebé tants models a la venda com cançons han compost al llarg dels seus 30 anys de carrera. El seu logotip, estrenat el 1990, és l’èxit més gran del disseny metàlic del país. Una de cada cinc persones entra amb la seva samarreta de S.A. Tot i així, avui es tornaran a vendre com xurros.

Calbes, crestes i melenes

Les mil entrades que hi havia disponibles estan esgotades. La gent s’obre pas com pot per arribar al més a prop de l’escenari. Els tiradors de cerveses funcionen a ple rendiment. La mitjana d’edat és bastant alta. Hi ha calbes, crestes velles, melenes grisoses i matrimonis. La taula de so és tan gran que a sobre hi podrien sopar una dotzena comensals. Amenaça volum brutalíssim.

Els cinc músics emergeixen d’un mar de llum blavenca, igual que superherois del thrash-hardcore, tocant Alienado. «No puedo entender qué hay en tu cerebro / Morir dejándote arrastrar sin nada que objetar», escup Juan, el cantant. El mesurador de volum marca 109.6 decibels. El públic ja hi està totalment immers. La música és agressiva i brutal, sí. És la resposta a la brutalitat social en què ha crescut el grup i tots els aquí reunits.

«¡No ens lliurem del feixisme!», crida Juan abans d’anunciar Tiempos oscuros. I la sala es transforma en un immens pogo. La zona rere la taula de so sol ser un espai segur, però no a Terrassa i no en un concert de S.A. Es formen pogos rerela taula. I a la barra. I al fons de la sala.

Política de la por

L’allau elèctrica pressiona els timpans i amara els cossos. La il·luminació, sincronitzada a la perfecció, magnifica més l’estampa del grup. Impossible no sentir-ne la seva sacsejada. La gent crida: «Hay que estar preparados / para todo lo que nos viene encima / inminentes amenazas». Són versos de Política del miedo, una cançó llançada el 2008. Són versos de rabiosa actualitat.

Quan toquen Palomas y buitres, on denuncien que Euskal Herria no pugui decidir el seu futur, algú del públic exhibeix una pancarta de «Llibertat presos polítics». Piedra contra tijera es va gravar fa 15 anys, però la dediquen a la llei mordassa que està trossejant la llibertat d’expressió. S.A. en coneix com ningú els efectes. La van patir fins i tot abans que es redactés. Però segueixen a la seva, fomentant el pensament crític. «Ya no queda aire que respirar / Si no estamos alerta, será el final», crida el públic. Fugitivos és una metàfora de l’asfixiant clima polític, però també descriu la calor que fa aquí.

L’únic lloc segur és costat apartat i elevat que hi ha a l’esquerra. Allà un xaval d’uns vuit anys amb minicresta i samarreta de S.A., observa l’aquelarre amb certa inquietud. Quan sona Sangre al fin, el seu pare, per darrere, se li acosta per cantar-li a cau d’orella allò de «luchas por la libertad».

Gran festa del descontentament

Notícies relacionades

Blur no té ningú que els canti

L’‘Abril’ canvia el seu dia de publicació al dissabte

En els bisos els llums que hi ha sobre les barres salten pels aires. Això és la gran festa del descontentament. I és tota una lliçó de sociologia observar la quantitat de gent que se sap les lletres de S.A. Uns les canten amb ulls vermells de ràbia. Altres, rient. Altres, molt seriosos. Una noia de 20 anys taral·leja Sin Dios ni na, encara que el grup la va gravar quan ella encara no havia nascut. És cultura popular.

Fi del concert. El terra està entollat. És vapor de ràbia condensat, la suor de l’alleujament. Algú ha de posar banda sonora a tanta desesperació social. Cada concert de S.A. és el crit d’alerta d’un sector de la societat, més nombrós del que sembla, davant situacions insostenibles. El seu directe és una epifania i una apocalipsi, una realitat crua i aclaparadora. Cal veure  S.A. almenys una vegada a la vida. H