Fatih Akin: "Sempre m'he sentit una víctima en potència"

El seu nou treball, En la sombraEn la sombra, acaba d’estrenar-se al nostre país setmanes després d’haver guanyat el Globus d’Or. Inspirant-se en una onada de crims comesos a Alemanya durant la dècada passada per un grup neonazi conegut com a Clandestinitat Nacionalsocialista, Fatih Akin reflexiona sobre el dolor i les ànsies de venjança d’una mare (Diane Kruger) que perd el seu marit i el seu fill en un atemptat terrorista.

–¿Què el va inspirar de la sèrie d’atemptats en què es basa la pel·lícula?

–Vaig sentir ràbia i consternació per la manera com la policia va convertir les víctimes en sospitosos. Va ser un tot un escàndol; simplement van donar per fet que, com que els assassinats i les seves famílies eren immigrants de Turquia i Grècia, devien pertànyer a la màfia o s’havien vist immersos en algun assumpte tèrbol. Aquella fúria em va animar a fer la pel·lícula. Al meu país no s’ha prestat prou atenció a l’amenaça neonazi, potser perquè els supremacistes s’han sabut camuflar molt bé. Abans acostumaven a ser skinheads estúpids i sorollosos, però ara en canvi són molt llestos.

–La seva pel·lícula, en tot cas, tampoc es preocupa per perfilar els neonazis. ¿Per què? 

–Perquè el meu objectiu va ser oferir un retrat realment íntim d’una víctima, i del que aquesta víctima es veu empesa a fer a causa de la seva traumàtica experiència. Els terroristes són neonazis, però podrien pertànyer al Daesh o a qualsevol altre grup. Sempre que els noticiaris informen sobre un atemptat, ens expliquen que el terrorista es deia Abu Gihad no sé què, però de les víctimes no en diuen res; simplement les tracten com un número: 22 morts o 130 morts. ¿Com eren les seves vides i les seves feines? ¿Què passarà ara amb les seves famílies?

–Algú pot afirmar que fer servir el patiment de víctimes reals com a inspiració d’un thriller de venjança és una cosa moralment qüestionable. ¿Què n’ha de dir?

–Que l’excés de correcció política ens fa ser hipòcrites. Jo no en soc; el meu objectiu ha sigut fer una pel·lícula que incomodi la gent i la provoqui. I la pel·lícula és un entreteniment, sí, però parla de la condició humana. La necessitat de venjança és una de les emocions més antigues que existeixen; és a la Bíblia. I jo no estic a favor de l’ull per ull, però entenc que en ocasions és inevitable.

–¿A què es refereix? 

–Que les decisions dels tribunals no sempre compleixen amb les expectatives dels que demanen un rescabalament. A vegades l’Estat i la llei no són capaços de satisfer la necessitat emocional que un individu té de justícia, i sorgeix el conflicte. Un exemple tonto: vas conduint i un altre cotxe xoca amb tu; la culpa és seva, però no hi ha testimonis i al final la reparació del  cotxe l’acabes pagant tu. ¿Què faràs? Quan sigui de nit, aniràs i destrossaràs el cotxe del culpable. No dic que sigui la cosa correcta, però sol passar.

 

–La pel·lícula es divideix en tres parts, ¿per què?

–Perquè la tristesa, el dolor i el dol tenen diferents nivells. Si un vol ser psicològicament realista, ha de detallar com aquests sentiments creixen i es van transformant. I també va ser una idea de realització. La primera part, per exemple, és un melodrama, molt negre i romàntic. Per donar-li forma visual em vaig inspirar en alguns còmics; la segona és un drama judicial, i la tercera és un thriller.

–Vostè va treballar en aquesta pel·lícula sis anys, ¿en quina mesura va influir en aquest treball la creixent prominència dels neonazis a tot el món? 

–La primera vegada que vaig pensar seriosament a escriure una pel·lícula sobre el racisme o el supremacisme, no devia tenir més de 19 o 20 anys. Va ser el 1992, quan les dues Alemanyes es van unificar, perquè llavors es va produir un auge del neonazismo i hi va haver una onada de crims d’immigrants turcs. Em fa molta gràcia que ara tots diguin que la meva pel·lícula parla del món actual perquè, en realitat, el món sempre ha sigut així. Jo soc un alemany amb arrels turques i sempre m’he sentit una víctima en potència.

Notícies relacionades

Amb el peu esquerre

"Aquesta és la millor finestra per a la moda nupcial"

–Créixer amb aquesta por no devia ser fàcil.  

–No ho va ser, és clar. Sempre he sabut que a fora hi ha grups de persones que estarien encantades de matar-me només perquè tinc els cabells i els ulls negres i perquè la meva família va néixer a Turquia. Fins als 20 anys, mai em vaig considerar un verdader alemany. Alemanya mai ha sigut un país integrador per als immigrants. Al seu dia, per exemple, als meus pares se’ls considerava treballadors convidats. ¿I què es fa amb els convidats? Doncs els deixes entrar a casa, els convides a un cafè i després els envies a passeig i ja està.