A la vellesa, sexe, seducció i surrealisme

Sexe, seducció i flirteig, infidelitat conjugal... no són els temes que un espera trobar en uns relats que parlen de la tercera edat. Però aquí tenim, trencant tabús, els vuit de Com s’esbrava la mala llet (Club Editor), on no falta el punt d’humor necessari per afrontar la senectut i la decrepitud. Com ha constatat, impressionada, la seva autora, Antònia Carré-Pons (Terrassa, 1960), després del greu ictus sofert pel seu pare, «els vells saben que el que hi ha en joc és la vida i s’hi aferren amb intensitat. És l’edat del surrealisme, de la creativitat desbordant, amb demència o sense, perquè les inhibicions i les regles desapareixen i viuen fent el més inversemblant».

 

A Carré-Pons, que debuta en el relat després d’haver publicat diverses novel·les, entre elles la de gènere històric És l’amor que mou el cel i les estrelles, el delicat estat del seu pare la va obligar a «freqüentar llocs com geriàtrics, residències d’avis i hospitals». Allà, per una part, va observar «les relacions familiars entre les persones malaltes o impedides i els que les cuiden, que sovint es debaten entre l’amor i el deute moral». I es va adonar que moltes vegades, sense pretendre-ho, la família –la parella, els fills, els nets...– «es pot convertir en una gàbia per als avis».      

En perspectiva

Per un altre costat, parla dels vells, la majoria dels quals són els protagonistes dels relats. «Anem cap a un món de geriàtrics. Hi ha avis decrèpits però d’altres encara controlen perfectament les seves vides, encara que als més joves els seus actes ens puguin semblar horrorosos», subratlla. Per això opina que «ens hem de posar en la seva perspectiva i llavors ens en riurem». 

A Carré-Pons, escriure aquests contes breus l’ha ajudat a entendre pel que passa el seu pare. «I a entendre’m a mi mateixa i una etapa de la vida que segurament és el nostre futur». I posa com a exemple la surrealista anècdota real que li va inspirar un dels relats, on el seu pare, de 90 anys, demana a un amic que li compri un cotxe per poder sortir amb les amigues. Per això, encara que reflecteixi situacions a vegades dramàtiques, no deixen de ser «vitals».

Encarar la mort

La mort plana inevitablement sobre la vellesa i sobre tots els protagonistes dels relats. «És una brutalitat que visquem d’esquena a la mort perquè la mort forma part de la vida. Des que naixem sabem que morirem algun dia. Però rebutgem el que ens angoixa. No parlem de la mort perquè temem la nostra», reflexiona l’autora de L’aspiradora de Ramon Llull.

Notícies relacionades

Música amb Barcelona com a escenografia

Diada popular i sense cues

Carré-Pons, influenciada pels contes d’Alice Munro i la senzillesa aparent però contundent i despullada de russos com Varlam Xalàmov (Relats de Kolimà), recalca que ha mostrat la vellesa «sense endolcir-la però sense menysprear-la».  

Com assenyala l’editora de Club Editor, Maria Bohigas, «la senectut, amb la decadència que implica, significa que les regles del joc es modifiquen, que els fonaments trontollen. Però la personalitat segueix sent el motor de la vida».