'El llibertí', el sexe al Segle de les Llums

Fer brotar el riure i, al mateix temps, provocar el debat i la reflexió. Aquest és l’ambiciós objectiu d’El llibertí, l’afinat vodevil filosòfic d’Eric-Emmanuel Schmitt que fa 10 anys es va convertir en l’èxit més gran de la temporada teatral barcelonina. Aquesta deliciosa comèdia inspirada en la figura històrica de Denis Diderot (1685-1759) torna ara al Teatre Poliorama amb el mateix director, Joan Lluís Bozzo, i un nou repartiment encapçalat per Abel Folk i Àngels Gonyalons. Les funcions prèvies han servit per polir els últims detalls del muntatge, l’estrena oficial del qual tindrà lloc avui. 

El dramaturg francobelga utilitza el personatge del pensador francès, figura cabdal del Segle de les Llums i precursor del liberalisme, per furgar en les contradiccions de l’ésser humà. No és estrany que Schmitt elegís el pare de l’Enciclopèdia, ja que es va doctorar en Filosofia amb una tesi titulada Diderot i la metafísica.

Pensament crític i moralitat

L’obra planteja el conflicte que per a Diderot –filòsof il·lustrat i escriptor dotat d’una vasta erudició– suposa enfrontar el seu pensament crític, més enllà de la moral, la religió i les convencions socials, a la voluntat de la seva pròpia filla quan aquesta li planteja la seva intenció de quedar-se embarassada sense passar abans per la vicaria. Malgrat les justificacions racionals de la noia atenent als preceptes apresos a casa, el seu avançat pare haurà de convèncer-la de la necessitat de seguir els preceptes morals de l’època. 

Nou elenc

En aquesta nova versió, per a la qual s’ha utilitzat el mateix vestuari i la mateixa escenografia de la vegada anterior, Abel Folk encarna el protagonista que el 2007 va interpretar Ramon Madaula. I Àngels Gonyalons interpreta Madame Therbouche, paper que hereta de Laura Conejero (Therbouche era una pintora de la mateixa època; Schmitt es va inspirar en personatges reals per crear la seva ficció). Annabel Totusaus dona vida a l’esposa de Diderot, i Clara Moraleda, a la seva filla. Completen el repartiment Elena Tarrats, una jove que anhela deixar enrere la virginitat, i Jan Forrellat.

«Les dones en aquesta obra no són simples comparses. Són elles les que donen lliçons al protagonista i expressen les seves contradiccions», diu Gonyalons, encantada amb el seu retorn a Barcelona. «És una obra molt atractiva, perquè sembla lleugera però parla de temes molt interessants», afegeix Folk.

Llibertí és sinònim de lliure, atrevit, dissolut. ¿Diderot encaixa amb aquest perfil? Tot depèn de com es miri. Ell, que té clares les seves conviccions i es considera un home just i equànime, veurà com les seves idees es capgiren arran d’una sèrie d’esdeveniments; entre els quals, haver de definir la paraula moral per a la cèlebre Enciclopèdia que coordina amb Jean le Rond D’Alembert. L’obra trasllada al segle XVIII dilemes ben actuals relacionats amb la guerra de sexes, la nova masculinitat i la diferent vara de mesurar que utilitzem a l’hora de jutjar problemes aliens i propis. La diferència entre amor i sexe també ocupa un lloc important en el text. 

Feminista ‘avant la letre’

Diderot va ser un defensor de la llibertat de les dones respecte al seu cos. Però una cosa és predicar per als altres i una altra aplicar-s’ho un mateix, com demostra la peça. En el muntatge, l’actitud de la filla del filòsof, una noia educada per ser una dona lliure, xoca amb la visió com a pare de Diderot, que demostra no ser tan avançat a l’hora de passar de la teoria a la pràctica. «Queda clar que una cosa és reflexionar i generar idees i una altra aplicar-les a la teva pròpia vida», declara Moraleda, la filla en la ficció. A més a més d’una fina ironia, tot està tenyit d’«una sensualitat i un ambient voluptuós molt atractiu», afegeix Tarrats.

Notícies relacionades

Set noves produccions en la temporada del Liceu

El retorn digital de ‘Sálvame’

Des que va estrenar el primer muntatge d’El llibertí el 2007, Bozzo sempre havia pensat que es podria recuperar algun dia. «Aquesta obra no passa de moda, és divertida i intel·ligent», afirma. El vestuari, amb lleugers retocs, i l’escenografia són els mateixos que es van utilitzar la primera vegada. «Va ser l’espectacle més vist de la temporada [va tenir 120.000 espectadors] i, quan vam acabar les funcions, ho vam guardar tot pensant a reposar-ho més endavant», recorda el director.

Tampoc s’ha hagut de fer gaire desemborsament en el suggerent cartell, gairebé idèntic al del 2007. «Aquell muntatge va ser icònic, ha quedat en la memòria, així que hem tornat a utilitzar el mateix cartell. Només el color és lleugerament diferent. El to groc del vestit és més pujat», explica Toni Albadalejo, soci de Tres per Tres, empresa que gestiona els teatres Poliorama i Victoria.