Antonio Ungar: Enfront del destí d'Europa

Mírame d’Antonio Ungar (Bogotà, 1974) explica diverses tensions narratives que coincideixen per convertir-se en obsessions tràgiques amb lleus trets còmics, marca de la casa. No només és una narració policíaca que hauria fet les delícies de Ricardo Piglia, ni només és el relat de la vida d’un xenòfob francès enamorat d’una immigrant paraguaiana atrapada en una duríssima xarxa familiar. Ni només és la vida d’un estranger que pretén curar i ser curat pel «silenci i el dolor i la quietud absoluta» vivint la vida dels altres.

 També és com un voyeur escriu un diari a Eva, la germana morta, per donar compte de tots els esdeveniments de la seva vida: «Un diario en el que anotes cada cosa que te pase. Un diario, eso te ayudará. No dejes nada afuera, dijiste. No escondas, nadie más que tú lo leerá. Eva, mi adorada Eva, hermana dulce, destinataria única de estas palabras, muerta demasiado pronto. Lo dijiste el primer día del primer año de la secundaria, tú luminosa y triste, yo a tus pies».

EL FINAL DELS TEMPS

I last but not least és l’èpica perduda d’un personatge que vol canviar la història del destí d’Europa: «Todo cobra sentido en la calle arrasada por el vendaval… La guerra, nuestra guerra tantas veces prometida, ha empezado por fin». La ficció com la millor manera d’explicar el que va passar però ningú va veure: la història d’Europa com «el final de los tiempos: el tren y su larga sombra recorriendo los fértiles campos». Una narració inventada com una nova manera de tensar la història oficial. La novel·la com un complot paranoic o com el joc constant i ocult de les diferents conspiracions que delaten la versió oficial dels fets.

Narrat des de la primera persona d’aquest xenòfob obsessionat per la vida dels altres, el que es pretén és traçar un pla per «empezar la guerra tantas veces prometida» i iniciar un canvi en la vida política del Vell Continent convertit en destí col·lectiu: «Queda poco tiempo para que todo desaparezca. Porque desaparecerá, todo, sin remedio, Eva mía: Irina y yo y la tienda y los otros cuerpos de la tienda y los cuerpos de la calle. La ciudad entera. Todo lo que conocemos, arrastrado por la gran corriente de los tiempos nuevos».

¿Què passaria si un guionista amb trets delirants concebés un text breu però intensíssim sobre un paranoic que viu a França com un estranger que tem el que no coneix i que, per si això fos poc, espia el que no pot veure i vol canviar el rumb de la història d’una Europa en ruïnes i trencada pel pes i el pas de la immigració per incendiar-ho tot amb la pretensió recurrent de començar de nou? La resposta està a Mírame, demostració que Ungar és un escriptor indòmit, que ha lletrejat amb una brevetat exquisida un dels successos més apressants de l’horror nostre de cada dia. 

Notícies relacionades

Una ‘a’ que vol dir ‘no’

Netflix narra ‘El caso Asunta’ sense permís dels implicats