ALTRES ESCENARIS POSSIBLES

El Dorado, més que un club

La joveníssima María Terremoto va sacsejar amb el seu 'cante' els socis i simpatitzants d'aquesta modesta i activa societat flamenca que fa una dècada que programa actes al centre cívic Parc-Sandaru

zentauroepp42116491 barcelona   barcelones   15 02 2018    icult    otros escena180218212244

zentauroepp42116491 barcelona barcelones 15 02 2018 icult otros escena180218212244 / JOAN PUIG

3
Es llegeix en minuts
Nando Cruz
Nando Cruz

Periodista

ver +

Falta mitja hora perquè comenci el concert i hi ha una aglomeració d’escàndol a les portes de l’auditori del centre cívic Parc-Sandaru. La cua fa la volta al passadís que envolta les escales, baixa fins a la planta baixa i arriba gairebé al carrer. Hi ha converses en català i castellà. Jubilats amb boina i nois de 20 anys amb bosses de tela. Paios i gitanos. Homes amb corbata i obrers amb samarreta de Bon Scott. Mares, filles i àvies.

La culpable de tot aquest enrenou és María Terremoto, una jove cantaora gitana de Jerez de la Frontera. Té 18 anys i és filla i neta dels cantaores Fernando Terremoto Terremoto de Jerez. Però tant d’embolic seria impossible si no hagués organitzat la seva visita la Societat Flamenca El Dorado, que després d’una dècada ha consolidat una programació estable de flamenc a la ciutat.

«¿Hi ha algun soci més?», criden des de la taquilla. Els socis entren sense pagar perquè la seva quota de 100 euros anuals els dona accés a tots els actes que organitzen cada trimestre. La societat té 160 socis i a l’auditori només hi caben 170 persones, així que més d’un es quedarà avui al carrer.

A dins també hi ha nervis pel que està a punt de passar. Ni una butaca lliure. «Diuen que morirem d’èxit», fa broma Pedro Barragán, president de la societat. «¡O de calor!», replica una dona des de la grada. Encara que sigui l’hivern, diverses persones es venten. El president es dirigeix al públic sense micròfon i es fa un silenci sepulcral. «Si us heu llegit la nota, ja sabeu què tenim avui», apunta. Es refereix al text que redacten per a cada acte, articles elaborats amb cura divulgativa i ampli coneixement.

Saga sísmica

El senyor president aprofita el seu bagatge com a melòman i recomana un disc de l’avi de María Terremoto. «¿Quin has dit?, reclama algú al fons de la sala. I repeteix el títol: Canta Jerez, una recopilació del 1967 en què el flamencòleg José Blas Vega va ajuntar diversos cantaores de l’època. «Si Terremoto és per a molts l’Antic Testament, el seu fill Fernando resulta l’Evangeli», va escriure el crític, artista i expert en flamenc Pedro G. Romero. I aquí tenim Romero, ubicat en una de les cadires supletòries que han col·locat al passadís lateral, disposat a presenciar la tercera entrega de la sísmica saga.

«El que ha heretat, ho ha heretat, però ha de cantar ella», deixa anar Barragán, abans de donar entrada, ai quins nervis ja, a María Fernández Benítez. La de Jerez no ve amb el seu guitarrista, Nono Jero, perquè està de gira per les Amèriques, però després de pessigar tres vegades el niló queda clar que Fernando de la Morena no és un suplent qualsevol. María arrenca amb uns cantes als quals la platea respon amb atenció, però sense ardor. El públic d’El Dorado no regala els olés. Això no és un tablao per a guiris. De fet, el primer quejío que emergeix de les butaques és un furibund ¡apaga el mòbil que enlluernes!

Quan María tira per les seguiriyas, la platea s’escalfa. Després arribaran les alegries i els tientos, els laments universals i la reivindicació de la gitanitat, els salts de la cadira i els jaleos al guitarrista. «Ay, los suspiros que tú das / Tus penas son como las mías / Como la oleá del mar», canta la de Jerez, com va dir Camarón. «Hablo con mi Dios  y le digo / Que me parece mentira / Lo que tú haces conmigo», deixa anar ara, agafant prestats els versos de l’avi. 

Notícies relacionades

Després de les bulerías finals, els aplaudiments faran tremolar l’auditori. Tant, que María tornarà a cantar. Aquesta vegada, amb els llums oberts i el públic dret.

A la sortida, és fàcil detectar en la brillantor dels ulls de socis i simpatitzants l’emoció d’haver vist una cantaora de gran futur en un espai tan íntim. La societat El Dorado compleix 10 anys en el seu millor moment. Volia abordar el flamenc com a cultura i no com a espectacle. Volia trencar el tòpic del flamenc com a música de gueto. No volia ser un club tancat, sinó incidir en la política cultural de la ciutat des del flamenc. I volia tenir preus que no n’alunyessin la joventut. Sense pressa ni pausa. Així s’arriba a El Dorado. 

Temes:

Flamenc Concerts