Diana Toucedo: "Hauríem de reconciliar-nos amb les nostres arrels"

Muntadora de títols com La noche que no acaba (2010) i Los desheredados (2017), a Trinta Lumes transita entre el documental i la ficció per retratar El Curiel, una regió gallega pròxima a Ourense que es debat entre un passat en vies d’extinció i un futur incert.

Trinta Lumes planteja una sèrie de conflictes entre vius i morts, entre el món físic i l’espiritual, entre tradició i modernitat. ¿Com va sorgir aquesta idea? Trinta LumesJo fa molt de temps que visc a Barcelona, i la meva relació amb la meva Galícia natal sempre ha sigut rara: simplement era allò que havia deixat enrere. I en un moment determinat vaig sentir que necessitava retrobar-me amb els meus orígens, perquè em vaig adonar que el meu passat i la meva vida present estaven en absoluta falta de sintonia. Necessitava solucionar això. I la distància que separa els vius dels morts m’ha obsessionat des que era adolescent. ¿Què passa quan algú es mor? ¿Com portar una absència? Suposo que té a veure amb el fet que, tradicionalment, els gallecs veiem la mort no com el final de res sinó com una transició que s’ha de saber apreciar.

A més, Galícia també sol ser considerada una terra aferrada al mite, la superstició i la màgia. ¿D’on creu que provenen aquestes connexions? Potser té a veure amb el fet que el gallec ha viscut molts anys vinculat a la terra. Som una comunitat de pagesos. I aquest vincle et dona un coneixement enorme del significat de coses com el cicle de les estrelles o el color del cel. I això, és clar, convida a la fabulació, el mite i la llegenda. Jo vaig créixer connectada amb la terra, perquè la família del meu pare és marinera i la de la meva mare és camperola, però en general aquests vincles es van perdent.

De fet la pel·lícula retrata una zona de l’interior, El Curiel, que sembla que pateix les conseqüències de la despoblació. Sí, està plena de cases abandonades i pobles derruïts o semibuits on l’única població és gent molt vella. En part, la pel·lícula sorgeix de la voluntat d’explicar com la gent jove li gira l’esquena al passat. Jo sé quina part dels gallecs rebutgen els seus propis orígens i s’avergonyeixen de la seva llengua i la seva cultura. I crec que això també es pot dir d’altres territoris, com ara Catalunya. Hauríem de reconciliar-nos amb les nostres pròpies arrels, potser així crearíem relacions humanes més sòlides.

Notícies relacionades

Amb el peu esquerre

"Aquesta és la millor finestra per a la moda nupcial"

Trinta Lumes no és un documental però tampoc és ficció. Trinta LumesJo mai he cregut en aquestes etiquetes. Des del principi del cine, o almenys des de Nanuk, l’esquimal (1922) i altres treballs de Robert Flaherty, el documental va demostrar ser pura construcció. I no em sembla malament. Pots prendre la realitat com a base, però després l’has de reformular. Si tractes de reproduir-la tal com és al final l’únic que aconsegueixes és fer una còpia minvada. I, al capdavall, la realitat només existeix filtrada per la percepció de cadascú.

A la Berlinale coincideix amb Meritxell Colell, directora de Con el viento. La meva manera d’entendre tant el cine com la vida és molt semblant a la seva i la d’altres companys i companyes de generació. Ens movem en un entorn en què compartir és el més important: dubtes, treballs, projectes, classes. Per això col·laborem constantment. A les escoles ens hem anat especialitzant en diferents facetes del procés cinematogràfic i entenent que el responsable de so és igual d’important que el director. Entre nosaltres no existeix competitivitat, només suport mutu.