Stelios Kouloglou: "La correcció política està avui fora de control"

Stelios Kouloglou (Atenes, 1953) és cineasta, periodista i diputat al Parlament Europeu per Syriza, coalició d'esquerra en què no milita però a les llistes de la qual va accedir a petició d'Alexis Tsipras. Aquest dissabte presenta al CCCB la seva última pel·lícula, Morir de riure, un documental sobre l'humor com a forma d'acció política que inclou, entre altres històries, un acostament al duo d'activistes nord-americans The Yes Men i l'última entrevista que va concedir Charb, director de Charlie Hebdo, abans de ser assassinat en l'atac gihadista a la seu del setmanari del 7 de gener del 2015. Després de la projecció, Kouloglou participa en una taula rodona titulada Els límits de l'humor, així que la primera pregunta és gairebé obligada.

¿L'humor ha de tenir límits? Segons la meva opinió, els únics límits que no han de ser traspassats són els de l'ofensa o la intimidació personal i l'atac a les minories o col·lectius en situació de debilitat. Naturalment, també hi ha els límits que imposa la llei, però a vegades les lleis no són bones i és el nostre deure desafiar-les.

Però aquest límit entre el que resulta ofensiu i el que no ho és pot canviar en funció de l'època i els interessos del moment. Sí, és clar, això no és blanc o negre. Avui dia la correcció política està fora de control. Penso que al principi era una iniciativa molt positiva, perquè era necessari que s'alertés, per exemple, sobre les connotacions pejoratives d'expressions com negre o moro. Però aquesta bandera, que en origen era progressista, ara és utilitzada pel poder per evitar qualsevol mena de crítica o per portar a terme les seves pròpies vendettes.

Algunes veus adverteixen que aquesta deriva pot pervertir campanyes tan benintencionades com la del #MeToo. En part, sí. El moviment #MeToo va començar com una forma de protesta molt valenta i necessària contra l'assetjament sexual del qual són víctimes moltes dones, però ara tothom està contra tothom, i hi ha qui intenta resoldre conflictes personals acusant algú d'haver-li fet un petó fa 30 anys.

¿El món és cada vegada més intolerant? Desgraciadament, sí. Als Estats Units, que segueixen sent la potència que marca el ritme del planeta, hi ha una llarga tradició d'intolerància que va arribar a la seva expressió més visible durant el maccarthisme i la caça de bruixes. Ara estem entrant en una nova era de maccarthisme, i per fer-hi front, necessitem l'humor més que mai. Miri, el riure és un element indispensable de la qualitat de vida, i intentar limitar les nostres oportunitats de riure és una manera de reduir la nostra qualitat de vida.

¿L'humor és un instrument útil per a l'acció política? ¡És una eina molt útil! Miri el que va passar quan vaig proposar als Yes Men que fessin una acció al Parlament Europeu. A mi m'interessava parlar sobre l'error que suposaria respondre als atacs terroristes de París amb una ofensiva bèl·lica, com havia proposat Hollande. Podria haver convocat una roda de premsa convencional, sí, però probablement no haurien vingut gaires periodistes i hauria tingut un impacte mínim. En lloc d'això, vam organitzar la performance i vam aconseguir sortir a les primeres pàgines dels diaris, a la televisió, a la ràdio…

[La performance apareix a Morir de riure. Els Yes Men es van fer passar per experts nord-americans en terrorisme i van pronunciar una conferència en què van desaconsellar als europeus que responguessin als atacs bombardejant països i els van suggerir, en canvi, que adquirissin uns escuts protectors molt ben equipats que fins i tot permetien reciclar l'orina. L'únic problema era que el prototip resultava extremadament car, de manera que només els molt rics podrien estar protegits davant el terrorisme].

Amb aquesta mena d'accions, ¿no es corre el risc de frivolitzar el missatge? ¡No, el missatge es va fer més fort! Vaig anar a la televisió i vaig poder parlar durant dues hores sobre el que volia parlar.

Però es va convertir en un paio perillós per als buròcrates de Brussel·les. Poc després li van censurar una exposició de vinyetes d'humor polític. Sí, això va ser molt decebedor. Em van dir que l'exposició era inapropiada perquè en aquell període hi havia eleccions a Alemanya i hi podia interferir d'alguna manera. Era un argument sorprenent, perquè l'exposició s'havia d'inaugurar just l'endemà de les eleccions. En realitat la prohibició va ser una decisió personal d'una diputada. Les vinyetes no tenien res de particularment ofensiu, però ella va tenir por de possibles conseqüències i va fer valer el seu veto. Aquesta diputada va demostrar que té poc sentit de l'humor però també que és una excel·lent relacions públiques, perquè gràcies a la prohibició l'exposició va tenir una repercussió que no hauria tingut d'una altra manera. De fet, li vaig proposar públicament que treballés per a mi com a publicista. Al capdavall, és britànica, així que es va a quedar aviat sense feina [riu].

També va organitzar les Soirées Dijsselbloem,Sí, i el vaig convidar, però no va aparèixer. La qüestió era: ¿què fem amb aquest tio? Amb tot el drama que estava patint la gent dels països del sud, l'únic que se li acudeix dir és que tot és culpa seva perquè es passen el temps de gresca. ¿Què és millor? ¿Donar-li un cop de puny a la cara o fer servir l'humor per posar en relleu la seva estupidesa?

¿Queda terreny per a la sàtira política quan algú com Donald Trump es presenta a les eleccions i les guanya? Tinc una teoria sobre això. Crec que el mandat de Trump és una conspiració contra els humoristes, i que ell es comporta de la manera com ho fa per neutralitzar els còmics. Ell mateix és una paròdia, així que no hi ha manera de parodiar-lo.

Notícies relacionades

Amb el peu esquerre

"Aquesta és la millor finestra per a la moda nupcial"

¿Què és el que més l'ha sorprès de la seva immersió en la política institucional europea? El nivell de cinisme amb què es tracten assumptes que afecten la vida de milions de persones. Per un altre costat, em brinda la possibilitat d'abordar la meva feina de periodista i de documentalista des d'una perspectiva nova. Per a mi, aquest és un període de fer coses bones i de descobrir coses dolentes.

¿No es penedeix llavors d'haver concorregut a les eleccions? No. No te'n penedeixes quan tens l'oportunitat de comprovar que el rei està despullat.