Sakaya Shoji: "La música és una recerca constant"

La brillant violinista Sakaya Shoji (Tòquio, 1983) va triomfar als 16 anys al guanyar el cèlebre concurs Paganini i des d’aleshores ha desenvolupat una important carrera. L’artista ofereix aquest cap de setmana a Catalunya el Concert per a violí i orquestra de Beethoven amb l’Orquestra Camera Musicae. Divendres va recalar a l’Hospitalet de l’Infant (Teatre Auditori), ahir va visitar Tarragona (Teatre Municipal) i avui arriba a Barcelona (Palau de la Música). La formació tarragonina que dirigeix Tomàs Grau va completar el programa amb la Patètica de Txaikovski.  Shoji intenta no tocar més de 50 concerts per any. Escoltar-la és tot un luxe.

–¿Quina ha sigut la primera impressió amb l’orquestra en els assajos? 

–Són un conjunt magnífic, seriosos en el treball però simpàtics. L’únic mediterrani que hi noto és l’escalf que transmet, cosa que conec perquè vaig créixer a Itàlia, tot i que fa 12 anys que estic instal·lada a París.

–És una peça de 1806. ¿Des de quan la toca i com ha evolucionat la seva manera d’interpretar-la? 

–És difícil descriure aquesta obra que vaig començar a tocar el 2000 amb 17 anys. L’he interpretat amb diferents orquestres i estils intentant trobar la meva manera de tocar-la perquè l’important és tenir una veu pròpia, lluny d’imitacions i còpies.

–¿Com va anar la recerca? 

–Vaig passar un temps provant amb l’arc barroc, amb instruments d’època, tocant amb vibrato i sense... Fins a sentir quin era el camí que més em convenia, el que realment em permetia expressar millor tota la profunditat d’aquesta música i la seva bellesa. Em preocupa més això que l’estil. Aquesta música ha d’arribar, emocionar perquè és increïblement profunda.

–¿Pensa en com va canviar la seva vida després de guanyar tan jove el Paganini? 

–Ningú ha tornat a guanyar-lo amb 16 anys. És impressionant, és veritat, perquè en realitat per a mi tot va començar molt abans, quan només en tenia 14. La meva sort ha sigut poder treballar i seguir desenvolupant-me com a artista sense estar exposada al públic massa aviat.

–¿El secret? 

–El meu professor va saber guiar-me, elegir allò que més em convenia tocar i descartar altres coses. Tampoc em va deixar tocar en massa concerts. Gràcies a això he pogut créixer i he après que no he de tenir por a canviar d’estil i evolucionar. Intento canviar i experimentar constantment. Amb la música no et pots acomodar, és una recerca constant. No pots copiar res, has de trobar el teu propi camí i fer-ho cada dia millor.

–¿Clàssica o contemporània? 

–No soc molt contemporània, però no tanco portes. Adoro els concerts de Ligeti i Penderecki, que he tocat bastant. M’agrada interpretar allò que em transmet alguna cosa i m’emociona, com Recomposed de Max Richter, la seva reinterpretació de Les quatre estacions de Vivaldi.

Notícies relacionades

El retorn digital de ‘Sálvame’

Elefantes canten sense complexos a l’amor romàntic al Palau

–Molts artistes joves han canviat la imatge de la clàssica, sobretot amb la seva estètica. ¿Què opina d’aquest acostament al màrqueting? 

–La imatge ha agafat importància gràcies a la tecnologia i les xarxes socials. Molts músics volen tenir la seva pròpia, a través de la moda o del glamur. A mi el que més m’interessa és allò que transmeto musi­calment.