Pep Gimeno 'Botifarra', la memòria més viva

Ara que es parla més que mai d’una cançó popular aliena a les transaccions industrials i a l’star system, Pep Gimeno, Botifarra és un referent pròxim i de primer ordre. A més d’haver passat dècades recollint cants de la gent gran a les comarques valencianes, és un cantant, o cantador, d’alta volada amb do per ficar-se el públic a la butxaca. Una barreja d’arqueòleg musical, fi vocalista i showman que va oferir una nova exhibició de les seves arts aquest divendres al Teatre Joventut de l’Hospitalet, dins del cicle Barnasants.

Un recital en què es va mostrar en la seva versió més sofisticada, acompanyat pel jove pianista Pau Chàfer i cinc músics més, entre ells el pare d’aquest, Vicent Chàfer, probe bandurrista que el 1982 va acollir el Botifarra en l’històric grup folk Sarau. Teixits instrumentals refinats, sí, però sense rebaixar ni un bri el genuí poder vocal, amb el seu punt de puresa tel·lúrica, del cantant xativí, desplegat en un repertori que es va assentar en un disc de títol desafiador cuinat a mitges amb Pau Chàfer, A un home que ve del poble ningú fa abaixar la cara (2015).

Notícies relacionades

El retorn digital de ‘Sálvame’

Elefantes canten sense complexos a l’amor romàntic al Palau

Orgull popular i llampecs d’humor en la manera de presentar cançons com el Romanç del Tio Ximo Feliu o La massurca de l’agredolç, trenades amb refranys, glosses i històries que han corregut de boca a orella al llarg del temps. Com la història de la serventa que va anar a comprar un conill per al senyor i que, veient que al poble havien canviat el nom d’un carrer conegut del Conill per carrer de Cervantes, i amb prou feines sabent castellà, li va entregar l’animal amb la frase «senyor, aquí té el seu Cervantes». Riallades al Joventut. Llicències col·loquials i rigor executiu a L’havanera Tita, amb solo de llaüt del virtuós Tobal Render, i en un Bolero creuat en què Gimeno es va acompanyar de les castanyoles. Un record per «als nostres grans», transmissors de la memòria compartida com el Tio Trabuc i el Tio Cagalló, perquè «sense ells no tindríem res».

Botifarra es va ficar al jardí de les Habaneras de Cadiz, aquesta en el seu castellà original, una cita a Carlos Cano que va resoldre amb sensibilitat, sense allunyar-se en realitat del seu imaginari i valent-se dels sobris arranjaments de Pau Chàfer. Li van seguir, en el bis,  dues mostres més de plenitud expressiva: l’Havanera de la tia Alberta, amb la seva veu a soles amb el piano, fonent les parets del Joventut, i de nou amb el grup al complet, una frondosa Malaguenya de Barxeta ambla qual va donar a entendre que, en mans com les seves, el cant tradicional no ha de témer el futur.