Marion Harper: "Estem molt pendents dels altres"

Amb 21 anys, Marion Harper llança el seu segon disc llarg, Hydrangea, que ofereix sinuoses cançons de tacte electrònic amb un rerefons psicològic. La cantant i guitarrista barcelonina, de pare britànic i mare uruguaiana, hi recorrerà avui al Luup Fest, esdeveniment a benefici d’Open Arms en què compartirà escenari amb els sis artistes més del segell Luup Records: Museless, PAVVLA, Estúpida Erikah, Wantun, Ganges i Cor Blanc (sala BeGood, 21.00 h).

–¿Què li interessa més, explicar històries o construir paisatges sonors?

–En el meu primer disc, l’epé Seasons, hi havia coses una mica folk, potser per la influència del meu pare, que toca la guitarra i canta, i és molt fan de Dylan. El que faig ara és més electrònic, però les meves cançons neixen amb la guitarra i dono importància a les lletres.

–¡Però no les reprodueix al disc!

–¡Són a la meva web! Teníem dubtes sobre el llibret: ¿què potenciem, les fotos o les lletres? I ens vam decidir per posar fotos grans. La majoria són de Canelones, a l’Uruguai.

–Hydrangea 

–Sí, una flor que canvia de color en funció d’on és. La idea té a veure amb la manera com les nostres experiències i les persones amb qui ens hem trobat ens han anat modulant.

–¿Què desitja transmetre amb la seva música?

–Busco que cada oient experimenti una introspecció com la que jo visc al compondre les cançons. Que quan escolti el disc pensi en si mateix. És una cosa que deixem de banda perquè estem molt pendents dels altres, de què pensen els altres, i ens oblidem de nosaltres mateixos.

 –Tendeix a una estètica fosca.

–Perquè la música reflecteix un procés que m’ha costat. En el disc anterior, Cotton candy, Aleix Iglesias, el productor, i jo vam intentar que les cançons fossin més alegres i brillessin més, encara que les lletres no ho fossin, però aquí no hem volgut tapar-ho. I a tots ens costa mirar-nos i veure què hi trobem a dins. A vegades fa por.

–¿A què es refereix?

–A vegades tens sensacions, pensaments, que no saps d’on surten.

–L’emotivitat es cola entre línies, però envoltada de certa fredor mental.

–Tot va començar amb la cançó Ice cream. A Instagram vaig demanar a la gent que em posés el primer que li passés pel cap: una paraula, una frase… Aquelles idees les vaig passar pel meu cervell i vaig formular una història. Em vaig adonar que era interessant usar la primera persona i no la tercera perquè qui ho escolti ho visqui com jo.

–¿Quina història li va sortir?

–Aquelles idees les vaig relacionar amb una situació que jo vaig passar, sobre aquell moment en què t’adones que estàs amb una persona que t’està fent mal i que no et fa cap bé, encara que igualment desitgis estar al seu costat. No té per què ser una història amorosa.

–A Invisible

–Sentia que la cançó necessitava dues veus, i la del Ramon, així trencada, m’agradava. És la cançó més fosca del disc, basada en la història d’un amic que va passar per moments difícils. Em poso en el seu lloc.

–Ha fet algun curs de psicologia, ¿oi?

–Quan vaig escriure la majoria d’aquestes cançons estava estudiant psicologia, però vaig fer un any, no em va agradar i ho vaig deixar. Alguns d’aquells comentaris d’Instagram eren de companyes de carrera.

–La música que ha escoltat, ¿és més de cantants o instrumental?

–Una mica de tot. He escoltat molt Lorde, en soc molt fan, té molta personalitat. A l’Aleix li agrada molt Banks. Abans també escoltava molt Chvrches.

Notícies relacionades

El museu dels globus de la tercera temporada d'‘Emily in Paris’ obre a Barcelona l'1 de maig

Música, fantasia, dansa i burlesque

–¿Com serà l’actuació d’avui?

–Tocarem 20 minuts cada grup i inclourem una cosa molt divertida: versionar-nos entre nosaltres. Luup som una gran família. Vaig tenir la sort de ser la primera del catàleg i veure’l créixer és bonic.