Els rugits de la veritat

Aquest llibre rugeix. I ronca a vegades. No és una d’aquestes autoficcions de moda, ni una autobiografia, ni una novel·la strictu sensu, és un registre narratiu molt aclaparador dels dols: el dol per un mateix recobert pel dol cap als que ens van estimar i, de sobte, ens descobrim com a autors del que som.

A Manuel Vilas li ha arribat l’hora de la veritat. En sentit literal. No es tracta només d’encarar-se a l’escriptura sense l’adob de la ficció, subjecta a l’austeritat del que s’ha esdevingut, sinó  de furgar amb les ungles en la seva pròpia vida passada i irrecuperable, la de la seva infància de nen pobre dels anys 60 i 70, la del món familiar que van crear per a ell i en què van regnar els seus pares. Són ells els protagonistes d’aquest descens a les capes més profundes i oblidades del temps, allà on l’herència genètica i la classe social i l’entorn familiar van forjar la personalitat. Aquesta espeleologia cap a les arrels només es pot emprendre des de l’escruixidor desemparament elegíac de qui sent la gelada requisitòria de la mort, perquè els seus progenitors ja no hi són i els seus descendents, quan n’hi ha (com aquí), ja viuen en un escenari on ell és prescindible. Des d’aquest paradoxal altiplà de profunditat, tot el paisatge vital es torna trencadís i essencial, i les persones i els fets i les coses revelen la seva fugacitat i la seva bellesa.

RESCAT MORAL I AFECTIU

Notícies relacionades

El museu dels globus de la tercera temporada d'‘Emily in Paris’ obre a Barcelona l'1 de maig

Música, fantasia, dansa i burlesque

Vilas ha sabut registrar aquest descens a si mateix a través de les figures del seu pare i la seva mare, com a astres acabats de descobrir que l’han obligat a tornar a traçar el mapa del seu firmament particular. Ells estan aquí, orígens i causes eficients, amb les seves excentricitats i costats obscurs en certa manera inscrits al seu ADN. Una espècie de lleialtat moral li ha prohibit l’ús de maquillatge, però això mateix confereix a la seva evocació una esbalaïdora transparència que pot passar, en algun moment, per cruel. No obstant, l’escriptor escapa a un dels riscos de l’autobiografisme descarnat, que és l’autoflagel·lació, l’exhibició de la pròpia misèria, el recompte morbós d’inferns quotidians com puguin ser l’alcoholisme o el daltabaix d’un divorci. L’encerta, res d’això era necessari. El seu propòsit no és l’autoretrat, sinó el rescat d’un espai moral i afectiu (també material) del qual a penes van quedant testimonis.

En seqüències que oscil·len endavant i enrere en el temps, rescata fragments d’aquest espai, els evoca i jutja sense indulgència i exhuma la substància que mantenia unit aquell univers d’elements precaris: l’amor. Un amor que no se sap expressar ni agrair però que és com la força nuclear que uneix protons i neutrons, però també com la llum que banya una realitat plena de patiment, derrota i absurd. No hi ha dubte que Ordesa té una funció purgativa per a l’autor, però també és una catarsi per al lector, perquè la seva inquisició sobre què, qui i per a què és ell es projecta en un inquietant què, qui i per a què som nosaltres. Aquesta generalització trasllada la imatge d’una família concreta a la del país necessitat i inversemblant en què va viure, l’Espanya de la qual va escriure Vilas el 2008 i que, en un dels poemes que tanquen el llibre, es redueix al «solemne no res històric». Ni les enginyositats aspres suavitzen l’efecte commovedor d’aquest poderós testimoni.