CONCERT A RAZZMATAZZ

OMD: "Hem cedit llibertats a canvi d'avenços tecnològics"

orchestral-manoeuvres-in-the-dark

orchestral-manoeuvres-in-the-dark

3
Es llegeix en minuts
Juan Manuel Freire
Juan Manuel Freire

Periodista

Especialista en sèries, cinema, música i cultura pop

Ubicada/t a Barcelona

ver +

El veterà duo synth-pop OMD visita Razzmatazz aquest vespre (21.00 hores) per presentar The punishment of luxury, disc gens nostàlgic ni automàtic, només inquiet i sanguini. Parlem amb Andy McCluskey.

The punishment of luxury sona com un equilibri perfecte entre l’esperit més pop i els impulsos més conceptuals d’OMD. ¿Hi havia alguna mena de pla mestre? The punishment of luxury No n’hi havia, però com que totes les cançons es van compondre en un reduït espai de temps, existeix unitat de so i influència. Sí que hi havia intenció de fer un disc tan electrònic i minimalista com fos possible.

¿Com va sorgir la idea d’utilitzar trets de metralladora com a engranatge rítmic a La mitrailleuse? Tot va venir de veure el quadro del mateix nom [de l’artista futurista Christopher Nevinson]. Metralladors francesos de la primera guerra mundial. Ja havíem fet abans un tall anomenat Frontline en què usàvem trets, però aquesta vegada ens vam preguntar si podríem utilitzar-los com a element rítmic principal.

A l’altre extrem hi hauria talls com el que dona títol al disc i The view from here,Sabem que difícilment tindrem un èxit de ràdio avui en dia. Ara mateix, OMD fa música per a OMD, però sempre invertint el temps i la cura que calgui per aconseguir alguna cosa sòlida, digna de ser publicada.

Temps, cura i inquietud. No sembla que facin això només per diners. Tenim la sort d’haver venut milions de discos i que les nostres cançons encara sonin a la ràdio, així que no necessitem fer res per diners. Estem orgullosos del nostre llegat, així que no tindria cap sentit arruïnar la nostra reputació fent una cosa que no fos apassionada ni de qualitat.

En aquest disc aborden temes bastant distòpics. ¿És un acompanyament tardà al fracassat però brillant Dazzle shipsVam créixer en una època, cap al final de la postguerra, en què regnava el pensament positiu sobre la tecnologia i la ciència. Per desgràcia, malgrat el creixement global en la qualitat de vida, encara hi ha molta desigualtat i molt patiment. ¿Temes distòpics? ¡Com havia de ser si no!

Isotype Aquesta cançó va començar com una celebració de l’Isotype, el projecte de llenguatge visual d’Otto Neurath. La lletra havia de ser text parlat, però a Paul [Humphreys, cofundador d’OMD] se li va ocórrer una gran melodia de sinte. En aquell moment vaig rebre una oferta al meu telèfon per usar emojis automàtics. Vaig començar a pensar com els emojis eren el nou Isotype, i com ho estem reduint tot a símbols que no expressen profunditat ni complexitat.

En la seva relació amb la tecnologia, ¿guanya l’amor o el temor? La tecnologia ha ajudat la humanitat. Encara estaríem vivint en barraques i morint joves si no fos per tots els avenços tecnològics. No obstant, a canvi d’aquests beneficis hem cedit les nostres llibertats. Així que ara estem controlats per algunes corporacions internacionals que tenen el benefici econòmic com a únic propòsit.

Per posar una nota de llum: ¿quin és l’avenç tecnològic que més l’ha inspirat en els últims temps? La tècnica CRISPR d’edició del genoma. Per descomptat, existeixen problemes d’acceptabilitat moral. Una cosa així tan sols s’hauria d’utilitzar per eliminar defectes genètics que puguin portar malalties conegudes. ¡M’alarma la possibilitat d’una nova elit sobrehumana!

Notícies relacionades

I ara la nota de nostàlgia. Simple Minds tenen bones històries sobre la seva relació amb el director John Hughes, el rei del cine teen dels anys 80. ¿Vostès poden explicar alguna cosa sobre la seva participació a La noia de rosaJohn ens va invitar al rodatge per convèncer-nos de fer una cançó. Ens va dir que havia de ser a 120 bpm, ja que havien rodat les escenes del ball de graduació amb Don’t you (forget about me) i la cançó tenia aquell tempo. També ens va dir que al final Andie [Molly Ringwald] acabava amb Duckie [Jon Cryer]. Vam escriure una cançó al respecte que es deia Goddess of love.

Que no van haver d’utilitzar per a res, perquè [espòiler] Andie acaba amb Blane [Andrew McCarthy]. Quan vam arribar a Hollywood per mesclar Goddess of love, John ens va informar que havien fet projeccions de prova i que totes les adolescents volien que Andie acabés amb Andrew McCarthy. Havia tornat a filmar el final. Vam tenir un dia per compondre i gravar If you leave. ¡Va sortir d’una tirada! Ens vam ajustar al tempo, però, de totes maneres, van muntar les escenes de tal forma que els nois sortien ballant a deshora.