CaixaForum, així sonava l'antiguitat

Verdi va voler fer una òpera Aida al més fidel possible en el tema de l’escenificació: noms, vestits, decorats i  també música. Així que va demanar a l’egiptòleg Auguste Mariette assessorament. I a Adolphe Sax, la construcció de les trompetes a imatge i semblança d’una del període ptolemaic trobada durant les expedicions arqueològiques del segle XIX a Egipte. L’instrument es va construir i fins i tot es va aconseguir que sonés i, de fet, va servir de model per a posteriors produccions de cine, còmic i altres. Va ser així fins al 1970. Llavors es va descobrir que el que sempre s’havia considerat una trompeta era en realitat un peu d’altar. Res a veure amb la música. 

Aquesta no és, ni de bon tros, l’única anècdota derivada de la dificultat que pateixen els especialistes a l’hora d’estudiar la música de l’antiguitat. Aquí n’hi ha una altra: durant anys, un dels instruments més preats de la col·lecció del Museu del Louvre, l’anomenada Arpa angular, també egípcia però del tercer període intermedi, es va exposar del revés. Les dues peces llueixen a Músiques de l’antiguitat, la nova exposició,  fins al 6 de maig, de CaixaForum. Una mostra que recorre la història de la música des de Mesopotàmia fins a l’Imperi romà, passant per Egipte i la Grècia clàssica. 

Errors i equivocacions

Els errors i equivocacions en l’estudi tenen el seu origen en els pocs i incomplets vestigis que han arribat fins a l’actualitat. «És com haver de resumir la història de la música universal amb poques partitures de Mozart». Paraula de Sibylle Emerit, una dels vuit comissaris de la mostra: dos per període presentat. Tot i així és possible fer-ho perquè «no és necessari fixar-se només en el so, es pot veure la pràctica i el context, i evidenciar la seva importància en les societats de l’antiguitat», apunta. 

N’hi tenia i molta. I això s’aprecia a partir de les 373 peces, la majoria procedents del Louvre, exposades: tauletes mesopotàmiques, esteles egípcies, ceràmiques gregues, relleus romans... També estàtues i estatuetes, pintures i monedes, des de l’Iran fins a Gàl·lia, que a través de les seves escenes expliquen com la música exaltava el poder dels sobirans, acompanyava en la guerra, era omnipresent en l’escena cívica i estava directament vinculada amb la divinitat. I instruments: arpes, lires, llaüts, panderetes, címbals, trompetes, cítares… 

La perdició d'Ulisses

Notícies relacionades

Una ‘a’ que vol dir ‘no’

Netflix narra ‘El caso Asunta’ sense permís dels implicats

Així, la columna de Trajà, de la qual la mostra en reprodueix una part, és un testimoni excepcional per documentar com funcionaven els músics militars romans: tant donaven instruccions a la tropa com l’animaven. Per a aquesta feina el que millor funcionava era la trompa però en algunes ciutats gregues utilitzaven la lira o l’aulos. A l’Orient, un dels temes iconogràfics més repetits per representar la família reial és el banquet amenitzat amb el so de l’arpa o de la lira. I a Grècia, amb una construcció política diferent, la música s’ensenyava a les escoles i les competicions estaven a l’ordre del dia. En el món diví cada civilització tenia el seu déu musical: Ea, a Mesopotàmia; Hathor, a Egipte, i en el món grecoromà, Apol·lo amb la seva lira era el déu músic per excel·lència. Però el so no tenia sempre els mateixos efectes. En la cara negativa hi ha les sirenes que gairebé es converteixen en la perdició d’Ulisses; en la positiva, Orfeu, capaç de dominar la naturalesa salvatge amb la seva veu i la seva lira. 

De tot això en parla l’exposició. Una exposició inèdita perquè «és la primera vegada que es confronten quatre zones culturals importants al voltant de la música», apunta Emerit. I el que es constata és que les músiques viatgen, els instruments passen d’una civilització a una altra i  els mites relacionats es reinterpreten en cada cultura. Per exemple, no se sap del cert on va néixer l’arpa, si a Orient o a Egipte, però sí que és clara la seva presència en totes les cultures. I per això tenim l’estela mortuòria del grec Ruphus, intèrpret d’aulos que va morir a Alemanya i amb un pare originari d’Alexandria.