Luis Goytisolo, quilòmetre 0

Luis Goytisolo i el seu editor, Jorge Herralde, són vells amics. D’aquí que la presentació de Las afueras, el que va ser el debut del petit i últim de la saga Goytisolo, llavors de 23 anys, va tenir un caràcter de rememoració del passat. ¿Te’n recordes Luis? L’evocació de tants amics ja desapareguts o perduts pels verals del paper cuixé, com Mario Vargas Llosa, habitual dels saraus que el Luis organitzava a casa seva quan el boom es gestava a Barcelona.

Herralde es va entestar a defensar la novel·la, «un clàssic instantani amb vocació de perdurar», mentre que l’escriptor assegurava que tot just aparèixer aquest llibre ell ja era en un altre lloc. «Ja estava encarant altres complexitats que dos anys més tard cristal·litzarien en els primers passos d’Antagonía, un llibre que va tenir una elaboració de 17 anys». Las afueras llegit és un llibre cristal·lí, molt més avui que quan es va publicar fa 60 anys. El 1958 va guanyar a Sitges el primer premi Biblioteca Breve. Llavors l’objectiu del guardó era precisament donar a conèixer els joves narradors. Quatre anys més tard, impulsat precisament per una lectura de Luis Goytisolo, Vargas Llosa ho va aconseguir amb La ciudad y los perros.

OBRA INCOMPRESA / El panorama literari espanyol no estava gaire preparat per rebre una novel·la com Las afueras. «Hi va haver una gran polèmica perquè molts van sostenir que en realitat eren set contes independents i a més la crítica es va obstinar a inscriure-la en la novel·la social, més aviat tosca i maniquea, imperant llavors», afirma l’autor. Avui aquella estructura perfectament calculada no sorprèn. Llavors molts es van perdre les vinculacions subterrànies dels relats, fruit de la lectura dels relats d’Ernest Hemingway i de la seva teoria de l’iceberg, per la qual només una petita part del relat ha de quedar visible per al lector. «El que buscava és un lector actiu que trobés els camins que jo a penes havia esbossat. Crec que aquell realisme objectiu em va ajudar a escriure. Així que no em penedeixo en absolut d’haver-lo practicat».

Assegura que no ha tocat ni una coma en aquesta reedició d’Anagrama que inclou tres textos crítics, un d’aquests de Josep Maria Castellet. Però la necessària relectura l’ha portat a certificar una «sobrietat aliena al pas del temps» i a descobrir moltes coses de les quals en aquell moment no va ser conscient. Quan se l’insta a explicar-les, naturalment, les vincula a la pèrdua primigènia que els tres germans Goytisolo van patir en els bombardejos del cinema Coliseum el 17 de març del 1938, la mort de la Julia, la mare. «Jo tenia tres anys quan va morir la meva mare i, tot i que hi havia una absència, no tinc el millor record seu. Però ara m’adono que la meva mare és permanentment en aquest llibre perquè a tots els relats apareix una Julia. No d’una manera exhibicionista, però hi és». I Herralde, amb un somriure, apuntala el diagnòstic d’un «complex d’Èdip desconegut» per al seu amic.

RECORDS DEL PASSAT / L’autor també vincula els nens que apareixen a la novel·la, «uns hijoputas de consideració», amb la seva pròpia infància. «Jo no era un mal nen però si que era trapella. Entrava a tots els jardins dels veïns i en especial, un dia, vaig entrar en una casa deshabitada trencant un vidre».

Notícies relacionades

Música amb Barcelona com a escenografia

Diada popular i sense cues

Hi ha més pistes autobiogràfiques i Herralde les fa notar. Com les recurrents referències a la finca familiar dels Goytisolo a Torrentbó, descrita a les primeres línies de l’obra; la presència d’un enllustrador en un dels relats inspirat en un de real que Jaime Gil de Biedma i Juan Goytisolo van convèncer per participar en una nit boja i, al final, no gaire satisfactòria. I l’ensorrament econòmic que va patir l’anteriorment poderosa família Goytisolo.

El Biblioteca Breve, a més a més de les 30.000 pessetes, en aquella època tot un capital, també va posar el jove autor a la rampa de la llançament de la vida literària i va propiciar una feina de lector editorial per a Seix Barral. «Em va canviar la vida». També va suposar una sorpresa per als seus germans grans. Al Juan, amb qui compartia dormitori, potser no el va sorprendre perquè sabia que tenia afició a escriure. «Però ens guardàvem per a nosaltres els nostres treballs, érem molt gelosos amb el que fèiem». José Agustín, set anys més gran i ja fora de la casa familiar, es va assabentar del premi directament per la premsa.